Misericòrdia i progrés: el relat perdut de València

Era divendres de Quaresma quan el pare Jofré va presenciar aquell linxament: un pobre boig era colpejat, amb acarnissament, per un grup de joves als carrers medievals de València. Allò va impactar el frare mercedari. El pare Jofré va recollir el boig, el va curar i l’acollí al seu convent. Dos dies després pronuncià un sermó contundent a la catedral de València sobre l’oblit dels més desemparats. Així incità que els homes adinerats aportaren recursos per fer realitat la idea que ell havia tingut: que València es convertira en la primera ciutat del món en construir un hospital per als malalts mentals que vagaven pels carrers de la ciutat i estaven abocats a la mort per fam, per fred o per la violència dels sàdics. Era l’hivern del 1409 i naixia l’Hospital dels Innocents e Folls de València.

Aquella història me la va recordar esta setmana Josep Vicent Boira. Estàvem en un acte sobre com narrar la ciutat amenaçada i, preguntat per quin relat se li podia donar a la ciutat sense relat, Boira em va sorprendre amb la seua resposta. Per a ell, que acaba de reeditar València. La ciudad (Tirant), hi havia dos constants que havien marcat la personalitat de la ciutat. Una era la misericòrdia. La misericòrdia de la ciutat que va impulsar la Confraria dels Innocents i Desemparats a recollir i soterrar les restes dels criminals ajusticiats en la forca o amb el garrot. L’altre vector era el progrés. El progrés de la ciutat que va engendrar Blasco Ibáñez: un monstre polític, cívic, literari i intel·lectual de proporcions colossals que lluità contra les injustícies, les desigualtats i l’analfabetisme des d’un ideari republicà ja perdut. Misericòrdia i progrés. Una paraula, tan oblidada; l’altra, tan prostituïda.

Després d’uns dies cavil·lós, li pregunte a Boira quina misericòrdia hem perdut i ell enyora. És la una de la matinada i, després d’eixir del cinema per vore la Roma íntima d’Isabel Coixet, Boira em respon que la misericòrdia mai és almoina, sinó un programa de transformació social i individual. Que sembla que l’hem perduda cap a molts dels desemparats i els ajusticiats que hui ningú vol. I qui són, el 2026, els folls i els condemnats? Potser són els qui viuen en la solitud dels barris més durs i en les perifèries grises de la ciutat contemporània, em diu. Sembla una novel·la.

I quin progrés hem deixat arrere i hauríem de recuperar? Boira em recorda que el progrés és una arma perillosa, un concepte ambivalent. La penicil·lina i la bomba atòmica són progrés. El progrés, em diu, no és cap pla quinquennal. És un horitzó obert a la novetat. I ell troba a faltar un progrés lent, ferm, que no definisca el futur sinó que òbriga possibilitats de molts futurs; un progrés entés com a esperança. I és just això el que no tenim en este temps de narcisisme i por al futur. Un temps descristianitzat que ha anul·lat eixe fonament cristià: la misericòrdia i l’esperança.

Ja els carrers estaran foscos a l’eixida del cine. Hi haurà desemparats en els racons obscurs de la ciutat amnèsica que ara retira les tendes de campanya on dormen els indigents i que persegueix acarnissadament els gorrilles. Folls, endimoniats. Les paraules han canviat de costat.