Cal veure sempre la mateixa sèrie?

Aquests dies estic mirant Fallout, una sèrie que m’interessa, entre altres coses, perquè té alguna cosa d’inclassificable i girs inesperats. Si l’haguéssim de definir, podríem dir que és un western futurista distòpic amb elements d’aventura, gore i paròdia. Fa cent anys els estudis de Hollywood van sistematitzar les normes dels gèneres, i encara avui bevem d’aquella deu. Comèdia, western, ciència-ficció, drama, porno; cada gènere tenia un ventall concret de personatges arquetípics, uns escenaris estrella, un tipus de fotografia, fins i tot un pla preferit. Però la veritat és que tot això avui ja és inútil. Fa temps que constato que les etiquetes que classifiquen els continguts audiovisuals no em serveixen de res. Per superar l’escull de la inutilitat de les classificacions que maneguem, s’ha posat de moda la ninxolització: així, per exemple, dins del terror es distingeix entre slashes, paranormal, monstres, gore, zombis, psicològic, survival, terror clàssic, terror comèdia, etc. L’atomització dels gèneres fa una mica de por; també en la literatura està passant això, i em pertorba, per exemple, aquesta allau de novel·les sobre llibre­ries, que ha seguit l’allau de novel·les sobre gats. El que m’inquieta és detectar que els lectors busquen la repetició d’una manera ben poc estimulant (i patològica?). Tant la repetició com l’afany de classificar exhaustivament es nodreixen d’una mateixa obsessió: el control.

La postmodernitat —alguna cosa bona havia de tenir— ens ha portat a trencar els gèneres i saltar-nos les barreres que els separaven, per bé que continua havent-hi oferta de gènere més o menys estricte. La hibridació dels gèneres té a veure, en part, amb la maduresa del públic. Els continguts que respecten les fronteres de gènere d’una manera ni irònica ni autoconscient satisfan aquella mateixa mena d’ànsia infantil que empeny les criatures a demanar el mateix conte una vegada i una altra: el lema és val més boig conegut que savi per conèixer; és a dir, això els fa sentir segurs. Sí, el marc dels gèneres servia per saber què calia esperar d’una pel·li i no tenir sorpreses. El públic madur, però, s’avorreix (o s’hauria d’avorrir) si li expliquen sempre el mateix. Si no s’avorreix és perquè busca en l’audiovisual una manera de desconnectar del món i de si mateix que li estalviï haver de pensar gaire; la repetició és el reflex d’un consum estupefaent, que diria que és tot el contrari del que hauria de definir la cultura. En canvi, els gèneres híbrids fan que l’espectador hagi d’estar més despert i satisfan una altra mena de circuit de gratificació. No poder preveure què passarà en una pel·lícula està més a prop de la vida contemporània, que en l’última dècada ha esdevingut terroríficament imprevisible. Hi ha qui diu que els somnis són un mecanisme mental per entrenar-nos per a la vida real; potser el consum de ficcions també és això, un entrenament per a la vida, i d’aquí que sigui més interessant la barreja caòtica de gèneres, perquè la vida és alhora un drama, una comèdia, una història d’aventures i d’amor, amb algunes escenes porno i massa pocs superherois. I també té de tant en tant tocs de terror gore, survival, zombi.