‘La reina lloba’: un Shakespeare amb el pitjor de Shakespeare

Maria Rodríguez Soto oneja, majestuosa, a les banderoles publicitàries de Barcelona. La reina lloba és un regal (enverinat?) Que Pau Carrió ha fet a l’actriu, que actualment es troba en un moment molt dolç de la seva carrera cinematogràfica. Ja havien coincidit en tres muntatges del Lliure, i ara Carrió li ha confeccionat un vestit a mida a la sala petita del TNC. Aquest és un espectacle sobre la figura de Margarida d’Anjou, personatge històric que apareix en diverses obres de Shakespeare, sempre de manera tangencial, i que aquí es converteix en la gran protagonista. Malauradament, la proposta no funciona perquè converteix el més pesat de les obres de l’anglès (les intrigues polítiques i els complots) en la base de tot. Un se sent com si mirés la sèrie Succession (en comptes de trames empresarials són guerres entre ducs i comtes), però la posada en escena no ofereix gaires motius d’alegria.

Sebastià Brosa (escenògraf habitual de Carrió) ha dissenyat un espai que emula els teatres elisabetians –tarima central, paret de fons amb dos nivells i espectadors asseguts als tres costats–, i que no aporta gaire. La il·luminació de Raimon Rius i Mireia Sintes tampoc no és prou potent per aprofitar un espai tan buit i desangelat, i la música interpretada per Ana Nicolás de Cabo acaba resultant gairebé un fil musical. Quan es crida “Tambors de guerra!”, esperem tambors de guerra, i ni això. Del vestuari dissenyat per Adriana Parra són molt imaginatius els dos moments de reveal (una reina no deixa de ser una drag queen), que inclouen una solució brillant per mostrar el pas del temps en l’embaràs de la protagonista.

Tal com passava amb Laia Marull a Macbeth, Maria Rodríguez Soto interpreta des d’una corporalitat i un to propis del segle XXI, que descol·loquen i no concorden amb el text ni amb la resta de l’elenc. Ni un actor tan solvent com Quim Àvila destaca en el seu doble paper d’Enric VI i Ricard III i, entre els secundaris, sobresurten Xavi Ricart i Pepo Blasco, més mesurats, davant d’un Josep Julien sobreactuat i una Queralt Casasayas desaprofitadíssima. Em sap greu dir-ho, però La reina lloba és l’espectacle ideal per regalar a un amic si voleu que mai més torni a posar els peus en un teatre.