Dramaturgs catalans sense cap valor significatiu

En aquesta dècada, només cinc autors catalans vius han estrenat les seves obres a les sales grans del Lliure i del TNC, i aquesta temporada ningú d’ells podrà sumar-se a aquesta llista. Ni a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Ni a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. El més sorprenent és que no sigui una novetat ni res inusual, ja que dels cinc, tres van aconseguir aquest “privilegi” la temporada passada: Victoria Szpunberg (La tercera fuga, TNC), Joan Yago (La brama del cérvol, Lliure) i Clàudia Cedó (Fantàstic Ramon, Lliure). Els seus col·legues, en temporades prèvies, són Guillem Clua (Justícia, TNC, 2020) i Lluïsa Cunillé (L’emperadriu del paral·lel, TNC, 2021).

De fet, aquesta temporada el Lliure només ha comptat amb un autor local, Marc Artigau, que estrena Una festa a Roma, a Gràcia. Mentrestant, seguim parlant de la bona salut de la dramatúrgia catalana contemporània, de la quantitat de textos en català que circulen per el món i del nombre de traduccions que es publiquen. També es diu, de forma pejorativa, que els autors locals s’han inclinat cap a la comèdia i la comercialitat. Però la veritat és que no tenen gaires opcions: tres o quatre personatges, com a màxim, i una història que atrapi amb poc drama (o cap). Per poder arribar a un Romea, a La Villarroel, o a la Sala Beckett o als teatres de proximitat.

Els autors que realment agraden als diversos directors del Lliure i del Nacional són els russos. En aquesta dècada, hem vist uns quants Txékhov, un Dostoievski, un Tolstoi i un Bulgàkov. I, clar, els anglosaxons de qualsevol època: Shakespeare, Laura Wade, J. B. Priestley, Thorton Wilder, Matthew Lopez, Jez Butterworth... Julio Manrique ara presenta de llarg El barquer, de Butterworth, amb un desplegament de recursos fins i tot més ampli que el de L’herència de la temporada passada. Pot un autor català aspirar a que li estrenin una obra que requereix una vintena d’intèrprets? Així com estan les coses, és impossible.

Hi ha la possibilitat que això et succeeixi una sola vegada a la vida per una casualitat o un malentès. No oblidem que Jordi Casanovas va pujar a la Sala Gran el 2013 amb Una història catalana, el mateix any en què Pere Riera hi va portar Barcelona. El 2016, Pau Miró hi va portar Victòria. I el 2018, Josep Maria Miró, Temps salvatge. Fa molts anys, vaja. Mentrestant, ni Marta Buchaca, ni Cristina Clemente, ni Llàtzer Garcia, ni Sergi Pompermayer, per posar quatre exemples, han tingut la seva oportunitat. Els menors de 40 anys creuen que entraran a la Schaubühne de Berlín abans que a la Puigserver.

A fora, les coses no són així. A Londres, el National Theatre acaba d’anunciar la seva programació per al 2026 i tothom ha celebrat que hi hagi una obra de Tracey Scott Wilson, The Story, a l’Olivier, la seva sala principal. Però allà no tenen problemes de pressupost ni d’ambicions artístiques dels autors: El barquer va poder estrenar-se al Royal Court, la seva Sala Beckett. El Théâtre de la Ville de París té autors en residència, igual que la Schaubühne. Quan tornarem a tenir aquests autors als teatres públics?