Raimon alerta que el feix

Raimon comenta que ja no disposa de temps, sinó que el temps s'ha apoderat d'ell. Potser per aquesta raó, amb 85 anys, s'estima més la pau i la quietud. No sent enyor pels moments de camerino i flors a l’Olympia de París. Tampoc té nostàlgia d'aquell Madrid apagat del 68 que la seva música va recórrer, oferint uns instants de llibertat. No guarda melancolia per la Nova Cançó que ell va transformar, cantant en català, en aquell recital del 66 envoltat per la policia a les proximitats de l’Institut Químic de Sarrià. Era el seu convuls univers d'abans. Ara persegueix el silenci i la calma. Per això redueix les molèsties que poden pertorbar aquest “vulnerable ancià, no venerable” que cada albada combat els sofriments de la vellesa. Maleïda esquena. Punxa de temps.

Tot i així, la llegenda persisteix: la de l'artista més amenaçador per al franquisme amb uns concerts marcats per vetos, censures, sancions, arrestos, interrogatoris, agents trucant al domicili, documents confidencials, disturbis, cops de porra i trets al cel amb víctimes. Aquesta imatge es manté fixada en el record compartit de moltes generacions d'espanyols que van entonar les seves cançons sota la “llarga nit” del règim fins que la democràcia va pretendre petrificar la seva figura i guardar-la al museu de l'oposició mentre la Movida i el Bakalao ignoraven el passat i entretenien la gent. S'iniciava la gran fugida; en aquest context Raimon no hi encaixava.

Ara, de la manera més extensa i més ben contextualitzada que s’hagi abordat mai, aquell mite per fi agafa contorns humans en el retrat Raimon. Aquest jo que jo soc (Ara Llibres), escrit pel periodista Miquel Alberola. I el primer és que Raimon no ha estat sempre Raimon. Abans va ser Ramon Pelegero, el noi de família pobra que tocava el flautí en una banda del poble i punxava discos a Ràdio Xàtiva. Després va ser el Pele, que anava amb beques a la universitat, somiava que seria professor d’Història i cobrava 40 duros per cantar a la tasca Casa Pedro de València aquella nit crucial de l’any 61 en què l’escriptor Joan Fuster, el seu primer puntal, va quedar enlluernat pel seu crit cantat. Més endavant va ser el Pancho. Així li deien, perquè els semblava mexicà, quan amb 20 anys va arribar al Regne Unit per fer anar una perforadora en la construcció de l’autopista Londres-Bristol i, d’aquesta manera, conèixer món, aprendre anglès i beure whisky escocès. Pelegero era el nano inquiet que va viatjar fent autoestop fins a París, amb mil pessetes a la butxaca i les viandes de la seva mare a la tartera, per veure les llums de Sartre, Camus, Jacques Brel o Brassens i topar-se amb les ombres obreres de les banlieues.

El jove del carrer Blanc va reunir tots aquests pseudònims abans de la seva transformació final en Raimon: el sobrenom que ell mateix va triar, de forma espontània, per presentar-se a Barcelona amb Els Setge Jutges el 15 de desembre del 62. Quedaven únicament tres mesos perquè el seu debut discogràfic, l’EP groc amb l'estètica de Jordi Fornas i la valenta imatge d’Oriol Maspons, es posés a la venda amb quatre peces: «Al vent», «La pedra», «Som» i «A colps». La seva existència no tornaria a ser mai la mateixa.

***

La veu que respon és la mateixa, serena i ferma, com si el temps no hagués passat; l’escut de la seva veu, immutat, ressona amb la mateixa seguretat que en els dies més antics.

–“Jo vinc d’un silenci”, cantava vostè. Anem cap a un altre silenci?

No es pot comparar amb abans: ara no es pot callar. La repressió ja no és la mateixa; ara tot es diu, es grita, i ni tan sols es pot fer veure que no passa res.

–L’artista ha de ser sempre valent, ja sigui en dictadura o en democràcia?

–Es tracta d'una qüestió íntima. Malgrat els obstacles, vaig conservar una postura que vaig aplicar constantment i n'estic satisfet. Si les adversitats no aconsegueixen vèncer-te, t'enforteixen. I això no s'aplica únicament a la persecució política. Per citar un cas, mai vaig cedir, ni per motius econòmics ni per cap altra raó, a convertir-me en allò que certs sectors pretenien. Un cop triomfat el meu àlbum inicial, buscaven que interpretés temes en castellà, francès, anglès o italià... No obstant això, vaig continuar utilitzant el meu idioma i la meva pròpia parla, la de Xàtiva, que trobo força més harmoniosa que la de Barcelona [riu].

–En la seva vida ha estat més important “Al vent” o l’Annalisa?

–És indiscutible: l’Annalisa. Portem seixanta anys compartint-ho tot i hem viscut cada experiència plegats. Som incapaços de concebre l'existència per separat. Ha representat el més destacat de la meva trajectòria vital i professional: romandre sempre l'un al costat de l'altre.

– “ Érem coneixedors d'un sol amo i miràvem com es convertia en ca”. Recorda a Trump! Què en pensa?

– És un tipus de persona que només pensa en el diners, però no en el valor real de les coses.

–Creu que a Europa poden tornar les barricades?

– No es pot preveure amb seguretat quan passarà, però si la situació es degrada, els ciutadans no tindran més opció que reaccionar.

–Cinquanta anys després de la mort de Franco, l’ha satisfet la democràcia?

– La democràcia és un ideal, però en la pràctica, moltes vegades només s’aplica a alguns.

–Per exemple amb el migrant: què en pensa, de la seva demonització?

– Tot i que EEUU és un país de migrants, molts d’ells són ara emprats com a estrangers, i tots els que arriben són vistos com a estrangers, però aquesta és la realitat: quan es parla de l’immigració, molts la veuen com un problema.

Fa un temps que s’ha reactivat el debat sobre el feixisme, i cada vegada es parla més d’ell.

–Que és una actitud, la del feixista, la de l’“España Una, Grande y Libre”, que no se n’ha anat. Encara hi és, i n’hi ha per estona… No l’hem sabut aturar.

–La seva cançó advertia: “Contra la por, sense por”. I això com es fa?

Així doncs, sense por, i tot i que la por s’hi amaga, avançar igualment.

–I això fa falta avui?

–Fa falta avui i farà falta sempre.

–“Negaré decepcions, continuaré esperances”. Quines il·lusions manté vostè en el dia d'avui?

–A la meva edat, anar al cel. Diuen que al cel mengen coquetes amb mel.

***

En preguntar a Miquel Alberola per què ha dedicat dos anys i tantes hores d’arxius, lectures i conversa per compondre aquest retrat de tres-centes pàgines sobre un artista retirat dels escenaris fa nou anys, ell –periodista culte, discret i cabal, periodista de nervi fàcil i ploma elegant que durant trenta anys ha escrit en les pàgines d’Papallones– explica d’un temps i un país on un adolescent de poble barrejava el fum de Celta amb broquet amb la música feta de poesia, crits i rebel·lia que sonava per Ràdio Andorra o Ràdio París en aquell punt perdut de les comarques centrals valencianes, un poble endormiscat en una vall de terra blanca envoltat de muntanyes a la llunyania. Explica que escoltar llavors Raimon al poble de Quatretonda era com beure a tragos un licor subversiu; sentir una descàrrega energètica en un cor adolescent que eixamplava l’horitzó i obria una porta desconeguda.

Jo no sabia que el català podia ser tan viu fins que vaig escoltar-lo bé: no només com una llengua, sinó com una veu viva que em cridava. Abans, no sabia que el silenci entre paraules podia ser tan fort. I quan vaig entendre que aquell cant, tan senzill i al mateix temps tan profund, era el meu propi llenguatge, vaig entendre que no només em pertanyia, sinó que m’habia de fer part d’alguna cosa més gran.

Sí: potser molta gent sap que “Al vent”, la seva primera cançó, se li va acudir un dia ventós d’octubre del 1959, quan anava de paquet en una Vespa de Xàtiva a València. I sí: potser molts imaginen la preocupació del règim per aplacar el cantant vetat per la ràdio espanyola i a qui li prohibeixen un centenar de concerts entre el 1965 i el 1977. Però aquí, en el llibre, hi ha tots els detalls.

Quines accions realitza Raimon durant aquell trajecte en Vespa –mostrar Xàtiva a un company asturià de la universitat, Andrés Mori, i ascendir amb ell a la fortalesa de la població dels dos papes, de les mil fonts i de la gran crema del 1707 dictada per Felip V per la seva oposició borbònica durant la Guerra de Successió–, i quines dades sobre Raimon contenen els expedients reservats que preparen els serveis d'espionatge franquista.

Tal com recull Miquel Alberola, aquests informes detallen que Ramón Pelegero Sanchis, nascut durant la gèlida tardor de 1940, és fill d’un fuster vinculat a la CNT que va patir detencions i presó diverses vegades pel seu historial polític, i també d’una dona de casa a qui truca cada Primer de Maig per entonar plegats, en veu baixa, una peça satírica i popular de La Internacional, el jove que tothom anomena Raimon, aquest noi que ja ha passat tres vegades per la temuda comissaria de Via Laietana per comparèixer davant la Brigada Político-Social i on les mecanògrafes li demanen autògrafs abans d’abandonar l’edifici, aquest Raimon es relaciona «con intelectuales revoltosos de Valencia», funciona com a «símbolo y bandera» per als «elementos separatistas catalanes y valencianos», és responsable de «canciones anti-Régimen» i de discos «de matiz filo-comunista, pacifista y de protesta», es mostra «dócil» a les consignes del PCE, «tiene acreditada su ideología y su idoneidad para promover escándalos» i, «aparte de sus actividades políticas, el epigrafiado es considerado como invertido, manteniendo relaciones con individuos de esta índole». Por el Imperio hacia Dios.

***

En el llibre hi surt aquesta part del mite antifranquista que unirà la resistència, que il·lusionarà els exiliats i que portarà la llengua de Xàtiva –una llengua sense Estat i perifèrica dins de la perifèria– als escenaris de París, Roma, Berlín, Londres, Nova York, Washington, San Francisco, Göteborg, Rotterdam, Berna, Bucarest, Buenos Aires, Montevideo, Estocolm, Ciutat de Mèxic, l’Havana, Santiago de Xile, Moscou, Caracas, Toronto o Tòquio, amb una gira nipona en la qual va vendre més de 10.000 còpies del disc amb portada de Miró. Tanmateix, també s’hi entreveuen aspectes molt personals d’algú que acostuma a parapetar-se darrere de la brometa i la ironia per preservar la seva intimitat.

N’hi ha prou amb tres exemples.

Un dels passos més importants va ser quan Raimon, en lloc de quedar-se només amb la seva pròpia veu, va decidir que, davant de la malaltia, ella no s’acabaria mai, i així, amb la seva presència, van trobar en ella una força que mai no es va esvaïr, i tots dos van seguir endavant junts.

Un aspecte més és com la defunció de la seva mare, reflectida en certes peces cèlebres de la seva col·lecció, ha constituït permanentment un dolor sense segellar en el seu interior.

El tercer exemple és com aquell ídol del país de la por que somiava llibertats, el cantant rebel i existencialista, a estones amorós i sempre complex, que un dia van inserir en la constel·lació en la qual brillaven Léo Ferré, Jacques Brel, Georges Brassens, Víctor Jara, Violeta Parra, Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez, va haver de patir amb la democràcia i adaptar-se a ser una vella moda que havia deixat d’estar de moda. I que això ho va fer fidel als seus principis, tot i que suposés refugiar-se en els poetes en català dels segles XV i XVI i posar música a Ausiàs March, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi o Joan Timoneda. Això va passar, explica Alberola, perquè Raimon va decidir i mantenir una constant artística i vital: “Ser ell mateix i no el que els altres (les discogràfiques, el públic, els partits) han volgut que fos”. Des de les seves primeres tavernes fins al boom independentista que va sacsejar Catalunya.

En el breu pròleg del llibre, Raimon reconeix que “no ha estat fàcil anar contra corrent de les tendències dominants i els impediments administratius, però no deixar de ser un mateix té satisfaccions molt estimulants”. Personals, creatives i col·lectives. I en l’última línia del seu text, amb regust de coda final, d’últim vers després de 151 cançons i d’alguns poemaris i dietaris publicats, l’artista que tocava el flautí a la Música Nova de Xàtiva rebla: “Sense cap mena de dubte, ho tornaria a fer”. Això sí: ho diu sense nostàlgies. Com un simple animal d’esperances i memòria.

Raimon. Aquest jo que jo soc

Miquel Alberola
Ara Llibres
302 pàgines. 22,95 euros