La falsa unitat cultural d’Europa

La unitat cultural del continent és una idea tan bonica com imaginària. La Il·lustració del segle XVIII, en especial la francesa, va ser molt procliu a afirmar que Europa constituïa una identitat moral, intel·lectual i cultural en termes generals, moguda per una tendència cosmopolita que, en realitat, només pregonaven i compartien els homes selectes de ciència i de lletres, no “la gent”. Rousseau era un enemic declarat de l’“europeisme” perquè, imbuït de naturalesa, creia més en la identitat dels pobles que en un continent unificat per la via de les idees. Per contra, Voltaire, que solia ser més racional que Rousseau, va creure aferrissadament, en aquest cas, en l’europeïtzació de tots els pobles que conformen el nostre continent: “Avui no existeixen francesos, ni alemanys, ni espanyols, ni tan sols anglesos; només existeixen europeus. Tots tenen els mateixos gustos, les mateixes passions i els mateixos costums...”. No s’entén d’on ho va treure.

Montesquieu, que tenia sempre la mirada posada en el dret romà i la romanització dels pobles d’Europa, pensava una cosa semblant. Novalis, quan ni Alemanya es trobava encara unificada, es va mostrar menys fantasiós, però messiànic: a l’opuscle Europa o la cristiandat va explicar que només la recristianització a fons del continent podria assegurar-li aquesta unitat desitjada. Goe­the, que era conseller àulic del ducat de Saxònia-Weimar, un territori poc significatiu de la futura Alemanya, va tenir tota la vida la idea (narcisista) que Europa podia esdevenir una unitat tan cosmopolita i universal com ell mateix. Va encunyar el terme “literatura universal”, però no va deixar de puntualitzar que si Europa volia assolir una unitat espiritual i lletrada, el model que s’havia de fer servir era el de les lletres alemanyes, que eren, també suposadament, les més altes que existien al món.

Tots dos països pecaven d’idealisme: França confiava que la llengua francesa seria la koiné de tot el continent —de fet, ho era al temps dels enciclopedistes, i Diderot i Voltaire van passar temps agradosos a les corts de Frederic de Prússia o de Catalina la Gran, tots dos afrancesats—, i Alemanya considerava que la seva filosofia, de Leibniz a Kant, era la que havia arribat més lluny en el terreny de les idees. I el fet és que, més encara després de les dues guerres mundials, França i Alemanya no han deixat de fer en el camp intel·lectual carreres molt dissemblants, gens unides.

La història corre sempre pel camí més avinent, com els rius van a parar sempre a la llera, i això es va fer evident quan, alçats contra les idees universalistes de la Il·lustració, els pobles del continent van tornar a posar sobre la taula el valor de les nacions com a realitats socials, culturals i polítiques força estranyes a la idea de la universalitat. De la mateixa manera que els il·lustrats van tenir tirada a la gran cosmòpolis, els romàntics la van tenir a la particularitat: els pobles posseïen cada un el seu caràcter, els seus costums, la seva llengua, la seva tradició cultural. Wilhelm von Hum­boldt­ i Herder van assentar les bases per a tot nacionalisme ulterior —sempre amb l’argument de la “pròpia identitat” i de la “llengua nacional”, que en el cas dels romàntics alemanys volia dir l’intent de desplaçar la llavors hegemonia cultural de França—; a Itàlia Ugo Foscolo va reaccionar contra l’europeisme; a Anglaterra Edmund Burke va reblar la idiosincràsia dels anglesos, i a Espanya es va desfermar un tsunami antieuropeista: vegeu, en aquest sentit, el cas Masson de Morvilliers contra el valencià Forner: el primer va dir que Europa no li devia res a Espanya, i el segon va dir que li ho devia tot; una discussió que va arribar fins a Unamuno i Ortega.

Giuseppe Mazzini als seus Fragments antropològics, i François Guizot a la seva Història de la civilització europea, van tocar més de peus a terra: la unitat d’Europa com a civilització va ser una certa realitat durant la romanització, ho va ser mentre el cristianisme era font d’ordre cultural i moral; ho va ser mentre la cavalleria i el feudalisme eren institucions globals d’ordenació sociopolítica... I potser prou. Al Renaixement, excepte Maquiavel tothom va ser idealista, inclòs Erasme. Per això les nacions estat nascudes a l’època moderna continuen sent el que eren fa cinc o sis segles; i tant Mazzini com Guizot, exemples paradigmàtics, van oferir l’únic camí viable encara avui: que cada nació aporti el seu llegat a aquest constructe tan vague anomenat Europa, que tothom aprofiti dels altres allò que més s’avingui amb els seus ideals, i molt de respecte per les diferències.

De moment, no hi ha més unitat que la moneda, els lliures comerç i desplaçament als territoris de la Unió, unes certes garanties jurídiques universals, l’ús general de la llengua anglesa, o, per cas, la important distribució de les idees que significa la traducció. Més, i no serà quasi res, només ho aconseguiran les xarxes socials i la borsa de Nova York: una suma d’estupidesa i beneficis econòmics. Podria haver anat d’una altra manera, però ha anat així.