Oda al riu Cardener

Les grans civilitzacions són nascudes prop dels grans rius, però vora els rius que no són tan grans també hi neixen civilitzacions que ves, van fent, estan prou bé. El Cardener és un riu honest i tot un seguit d’adjectius d’aquells que ni sumen ni resten. Es podria dir que com a riu és un riu normal i corrent, i amb això es podria definir la gent que el veu baixar cada dia, la gent que hi remulla les potes quan fa calor i la gent que fa gasolina per anar a omplir garrafes a les seves fonts. És així aquest riu o això ens han fet creure?

En un escrit d’uns anònims estudiants d’Història de la UB titulat “Manifest del Cardener” (text que si fos llegit per la majoria de gent que de la terra que sap llegir segur que crearia la “revolució dels còdols”), parlaven de la tradició fal·laç, de la injustícia hidrogràfica d’aquest nostre riu, parit a la Coma i crescut a la Llosa fins a ser senyor de Manresa, que ha estat sotmès a les aigües del Llobregat. Afluent? I què més! No és una qüestió de fer rivalitzar rius, puix que el Llobregat, fins que ofega el nostre riu, també el sentim casa, sinó de reivindicar allò que és nostre. El país (aquesta conca on no passa ningú) mereix una restitució: el Cardener, de la Coma fins al mar. Des d’ara en direm l’Hospitalet del Cardener, per imperatiu fluvial. Perdoneu, és que parlant d’aquest tema m’encenc, i ara que ho penso bé, doncs potser la cosa ja està bé com està. Vull dir que tothom tranquil i les escopetes plegades.

Per sort, aquests últims dies el Cardener està en boca de tothom: en parlen a les ràdios, s’ho xerren les àvies als safarejos i s’ho refilen els abellerols, siguin on siguin. Eduard Gener, company d’afers literaris i músic més solsoní que fer quaresma, li ha dedicat el seu últim treball discògrafic, o com molt bé podria dir ell mateix, “el meu últim disco”.

Parlant del Cardener no seria mai objectiu, però parlant de l’Eduard encara menys, puix que la meva admiració cap a la seva figura no té llera, ni ponts, i per no tenir, no té ni preses. Ell fa el que vol i quan vol, té una música on transita la mateixa aigua però en paratges diferents, unes tonades que no fan forat, ni erosionen, sinó que giravolten i fan meandre, i malgrat l’aparença de gentleman de metre vuitanta seriós com un fanal, és un cabal constant en això de fer cultura, creant, programant i fent números. El seu disc Cardener és on desemboquen tots els seus altres discos com si fossin rierols. Seieu i escolteu-lo: ‘Rigodó’ et farà ballar i no sabràs per què, ‘Sant Gregori Calpyso’ et convidarà a combregar amb xancletes, ‘Bentrobat’ et farà sentir que potser val la pena fer les coses com les fas... I paro aquí perquè se m’acaben les paraules, literalment.

Eduard Gener i el Cardener tenen moltes coses en comú, però una que ens defineix una mica com a país: segurament, més enllà de Manresa no els veuràs. Ja em sap greu si ets d’enllà: ni Cardener ni Eduard Gener.