Julio Manrique vol que els 50

“Quan a la cuina hi ha harmonia, el plat surt millor”. L’actor i director de teatre Julio Manrique pronuncia la frase al restaurant del Teatre Lliure, però no parla del restaurant sinó del Lliure. La metàfora expressa molt bé —Manrique domina les paraules i el llenguatge; algú ha dit que amb ell no has d’oblidar mai que és actor— el pensament de qui està actualment al capdavant de l’emblemàtic col·lectiu català, que aquest desembre celebra els 50 anys des de la seva fundació. Manrique (Barcelona, 52 anys), que és director del Lliure per concurs públic des de l’1 de febrer del 2024, quan va substituir Juan Carlos Martel, i té contracte fins a l’1 de febrer del 2029 (li queden tres anys), afronta la cita de l’aniversari amb la consideració que el concepte clau ha de ser la idea de transmissió, i de mirada cap al futur.

Fins al juny no anunciaran els actes de commemoració, que arrencaran a principis de la temporada vinent, però Manrique avança que no està previst tornar a muntar cap espectacle emblemàtic del Lliure com s’ha fet en altres aniversaris (amb Les noces de Fígaro el 2016 pels 40 anys). També revela que Lluís Pasqual, un dels fundadors del Teatre Lliure i el seu personatge més icònic després de la mort de Fabià Puigserver, tindrà un paper en les celebracions, tot i la polèmica amb la qual va acabar el seu mandat el 2018. “El 50è aniversari ha de ser una celebració i no un exorcisme, i ho intentarem tossudament”, afirma Manrique. “Ja hi ha prou haters i bales i sacs de merda al món, el teatre ha de ser una altra cosa”.

El director del Lliure ha estrenat fa poc al teatre El barquer (fins al 15 de març), del britànic Jez Butterworth, de qui ja va muntar Jerusalem el 2019. “És un autor molt potent, i El barquer, una obra descomunal”, assenyala Manrique amb l’espurna de la passió pel teatre als ulls. “És una obra que passa l’agost del 1981 al camp, al comtat d’Armagh a Irlanda del Nord, durant un únic dia, en la festa de la collita. Seguim les vivències d’una família, els Carney, amb el rerefons del tema de la terra i del conflicte nord-irlandès i la vaga de fam dels seus presos aquell any”. A l’obra hi apareix un cadàver en un pantà, cosa que dispara (i mai millor dit) la trama. “És una peça molt novel·lesca, que t’atrapa com una mala cosa”. Manrique va viatjar per Irlanda del Nord per preparar l’espectacle. “Hi ha moltes ferides obertes, allò va ser molt gros, és un lloc molt petit, i tothom formava part del conflicte, una guerra entre veïns”.

El barquer, un gran espectacle amb 19 intèrprets que “només es pot fer en un teatre públic”, és la segona direcció de Manrique des que està al capdavant del Lliure (l’anterior va ser La gavina, de Txékhov, amb la qual va obrir la seva primera temporada al teatre, l’octubre del 2024). El que no fa d’ençà que és director del Lliure és actuar. “No ho trobo a faltar”, afirma. “Tampoc em seria fàcil”, afegeix. La seva idea és dirigir un muntatge per temporada, una cosa que li permet, recalca, el fet de tenir “un equip molt bo” en la gestió del Lliure. “Soc feliç sobretot fent teatre”, assegura, “és el que m’agrada de veritat; i que consti que estic content de portar la casa, del que fem dia a dia, però el meu motor és la sala d’assaig”.

L'avaluació del període que porta al Lliure “no sé si em correspon fer-lo a mi, però estic satisfet”, apunta. “És una responsabilitat que déu-n’hi do, i un lloc molt exposat, en el qual et miren molt, amb lupa, jutgen quines oportunitats dones, com assignes els pressupostos, tot. És impossible satisfer tothom. Has de fer una programació pròpia d’un teatre públic i alhora assumir riscos. No has de fer arqueologia, però tampoc pots renunciar a la tradició i la història. Has d’utilitzar tota la paleta del teatre contemporani i anar a fora, a la dansa, al circ, a la performance”. Manrique es considera “molt espectador de coses que no sabria com fer jo”, i remarca que ha buscat plantejar una oferta molt accessible, enfocada en la noció d'un teatre d'art, de nivell alt, per a tothom. Que la gent entengués el seu plantejament i hi acudís era clau, comenta. “El teatre no existeix si no ve gent”, insisteix. “Volíem que el que fem importés, i això està passant”.

De portes endins, afegeix, també era fonamental que el personal estigués a gust i se sentís part d’un equip, “anar tots a l’una, tot i que pugui semblar il·lús”. Considera que l’esforç “ha donat els seus fruits” i “ha canviat l’atmosfera” de treball. “El conveni laboral està en marxa, avancem molt, i deixarem una bona herència per als qui vinguin després”. Insisteix que calia “desfer nusos i obrir finestres perquè corregués l’aire”.

El projecte amb què va guanyar el concurs després es va retallar; van caure coses com la companyia jove. “Es va fer el que es va poder, vam llançar una pedra a la lluna, que és la manera de com a mínim donar un cop al fanal; la idea de la companyia era d’altres temps i vaig veure que era molt complicat que funcionés ara”.

El Lliure de Manrique, pare de tres fills i amb una parella que és la també actriu, traductora i ja directora (ha debutat amb En la mesura de l’impossible) Cristina Genebat, ha potenciat el vessant social a través del projecte Ànima Lliure, amb l’objectiu d’obrir el teatre a tothom i a les veus i cossos diversos. S’ha posat massa l’accent en aquesta direcció? “No m’ho sembla; insistir en el programa social, en la inclusivitat, obrir el teatre a la diversitat funcional i a la neurodiversitat és de justícia. Tinc una relació personal amb el tema i soc molt conscient del que el món ha fet i encara ha de fer per integrar aquestes persones. Dit això, no crec que l’art s’hagi de justificar socialment, el teatre té sentit per si sol. L’important sempre és que els espectacles siguin bons, el criteri artístic és el que va primer. Així, hem pogut veure obres al Lliure com el Hamlet del teatre La Plaza interpretat per actors amb síndrome de Down, que era un espectacle extraordinari, en què el ser o no ser agafava una volada impressionant, o La vie invisible, a partir de la història real de la ceguera del seu intèrpret”.

Manrique assenyala que som en un bon moment de teatre. “És real, ho demostren les xifres i els espietes, que ens diuen com van d’ocupació els teatres. El teatre funciona, hi ha ganes d’anar-hi, això s’ha de veure en part com a reacció a la digitalització, el pantallisme, l’IA. La gent vol veure persones en viu, una cosa que si no ets allà, te la perds”.

¿Es detecta una inclinació habitual cap al format reduït i les trames de proximitat que va en contra de les peces universals, del gran teatre? “Al Lliure no. Hi ha la versió d’Antígona que es veurà al maig, el Casting Lear de la temporada passada, o El barquer mateix. És veritat, intentem que sempre hi estigui present d’on venim, i que si s’escull un text clàssic et toqui, i no sigui un altre Shakespeare, un altre Txékhov perquè sí. Del que es tracta és de portar-lo fins al nostre temps, adaptar-lo a aquestes coordenades, que et parli d’alguna manera de l’ara i aquí. El teatre no és un museu, sinó un lloc per al debat, per parlar del nostre temps, i això es pot fer també des dels clàssics”. Manrique prossegueix: “M’agradaria que al Lliure hi estiguessin presents totes les formes artístiques i no renunciem a explorar les grans obres històriques i clàssiques. És cert que hi ha una tendència actual cap al jo i l’autoficció, també en les arts escèniques. No hi ha fórmules fixes, tot pot generar coses interessants i espectacles fallits. És veritat que hi ha tota una generació que explota el món del jo i que té una relació molt estreta amb les xarxes i el seu imaginari, tot això té cabuda, està bé sortir del que és habitual i que sorgeixin coses disruptives”.

Resulta freqüent que els responsables dels teatres amb suport econòmic públic demanin un augment de fons, una pràctica que ja és tradició al Lliure. “La meva política no és queixar-me, no em sembla gaire intel·ligent, és millor convèncer i seduir amb resultats. Però és cert que el pressupost per a activitats se’ns havia desinflat una mica, tot i que el 2026 ha crescut gràcies a les aportacions extraordinàries per l’aniversari. Els estic molt agraït a les administracions, soc conscient que no ho tenen fàcil”.

L’aniversari, assenyala Manrique, se celebrarà la tardor d’aquest any, de setembre a desembre, amb una programació especial i més coses com exposicions, publicacions, “i alguna festa”. El director assumeix la responsabilitat d’estar al capdavant de l’històric col·lectiu en un moment tan assenyalat. “M’ha tocat a mi, sí, doncs guai, hi ha molt per celebrar. Aquí hi ha passat de tot: bo, menys bo i també dolent. És evident que jo no hi era al principi: quan es va fundar el Lliure, tenia tres anys. Però, tot i que he fet moltes coses en la meva trajectòria, com ser director del Teatre Romea, participar en la creació de la productora La Brutal, protagonitzar el Hamlet d’Oriol Broggi a la Biblioteca [una de les seves millors interpretacions, a més del Vània d’Oskaras Korsunovas] o tota la televisió, i el cinema, em sento bastant part del Lliure, de cor. Vaig debutar com a actor professional el 1994 al Lliure de Gràcia amb Enemic de classe, de Josep Maria Mestres, producció de Zitzània, la companyia creada per Pere Planella i Guillem Jordi Graells. Al Lliure vaig conèixer gent amb qui vaig flipar. Era un territori molt mític per a mi. I va ser fonamental a la meva vida perquè gràcies a una beca del Lliure per participar en un taller internacional sobre Shakespeare, organitzat per la xarxa de la Unió de Teatre d’Europa, vaig poder treballar al Théâtre des Bouffes du Nord de París amb Peter Brook”. Al Lliure ha participat en una trentena de muntatges en total, va fer part de la companyia d’Àlex Rigola i hi va estrenar El curiós incident del gos a mitjanit, versió teatral de la novel·la.

Del punt més delicat de la celebració de l’aniversari, la participació que hi tindrà Lluís Pasqual, Manrique és clar: “Lluís Pasqual hi tindrà un paper. Hi ha de ser tota la gent que ha estat important per al Lliure, i el Lluís es mereix ser reconegut i tenir un paper en la celebració. Lluís Pasqual i altres”. De fet, està previst que Pasqual, actualment immers en la preparació d’una pel·lícula en la qual encarnarà el rei Hassan II del Marroc, dirigeixi un espectacle. Aprofundint en el tema, per a Manrique “no és mai símptoma de salut d’un sector que les seves persones significatives se’n vagin a pedrades”. Sobre el cas Pasqual, que va dimitir de la direcció del Lliure després de l’acusació d’abús de poder per part de l’actriu Andrea Ros i d’una campanya en contra, reflexiona que hi ha hagut “un canvi de paradigma i de mentalitat” respecte als comportaments permesos als directors. “En l’època diguem-ne de Strehler i companyia, tenir talent conferia als directors una impunitat, i els permetia poder no ser particularment delicats, cosa que portava a excessos. Els temps canvien i ho han fet més en la línia de la gent a qui ens agrada treballar amb i des del bon rotllo a l’escenari. Als qui ens agrada que la gent ens estimi i no ens tingui por. I això és bo. Afortunadament, les formes més pròpies d’una altra època van desapareixent soles. Cal posar les coses en el seu context, però és normal que avui algunes coses de com es treballava abans ens escandalitzin”.

En tot cas, Manrique afirma que “en comptes de ficar-me en culebrons” el més important de la celebració serà “la idea de transmissió, mirar i reconèixer d’on venim amb els ulls posats en els qui vindran”. Sona molt txekhovià, podria ser un pensament d’un personatge de Les tres germanes, una obra que, curiosament, han fet tots dos, Pasqual i ell, al Lliure. “És el perill de tenir sempre Txékhov al cap”, riu amb franquesa Manrique. “Però la veritat és que si no dediques com a mínim cinc minuts a pensar en el que vindrà, t’equivoques. Amb tu no s’acaba res, això seguirà, com la vida”.