‘Els fills’: Energia nuclear? No, gràcies

El 1975, l’activista i dissenyadora danesa Anne Lund va crear una imatge icònica, que segur que heu vist alguna vegada. Un sol taronja i somrient sobre un fons circular groc amb el lema “Nuclear? No, gràcies”. La imatge es va fer viral tal com es feien virals les coses als anys setanta i vuitanta: amb adhesius, samarretes, tasses i objectes de tota mena. Lund tenia només vint-i-un anys quan va dissenyar el logotip, que al cap de poc va encapçalar les lluites contra l’energia nuclear a tot el planeta. L’esperit d’una generació que es rebel·lava contra el sistema funciona com un mirall deformat d’Els fills, l’obra de la britànica Lucy Kirkwood que David Selvas dirigeix a La Villarroel. La funció és un èxit absolut, i va esgotar les entrades per a totes les funcions pocs dies després de l’estrena. I no és d’estranyar: està protagonitzada per Mercè Aránega, Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau, tres intèrprets que ja omplen teatres per separat i que aquí conformen un trio imbatible.

La parella formada per la Hazel i el Robin (Aránega i Boixaderas) viu apartada en una casa de camp a la costa anglesa, en una zona que fa poc ha patit una catàstrofe nuclear. El seu habitatge és força precari, tenen poques hores d’electricitat al dia i les dificultats per abastir-se els obliguen a fer una dieta molt frugal, basada principalment en amanides i galetetes salades. Tot comença amb l’aparició per sorpresa de la Rose (Vilarasau), una antiga companya de feina que no veien des de feia trenta anys. I és que tots tres són físics nuclears retirats, que viuen la tercera edat que acaben d’estrenar amb una barreja de resignació i bon humor. La inesperada visita de la Rose sacsejarà els fonaments de la parella, però aquí no tot es limita al marro. Tot i que una mica sí, la veritat. Les converses banals, les tasses de te i la posada al dia entre els tres antics companys de feina es combinen amb reflexions sobre el pas del temps, les maneres d’afrontar la vida i els perills de l’energia nuclear.

El trio protagonista està esplèndid, però qui s’emporta la funció és Mercè Aránega: és un gust veure en escena aquests tres asos del teatre català, que encarnen a la perfecció tres maneres d’afrontar la vida, i Aránega defensa amb molta humanitat el personatge aparentment més gris i anodí de l’obra. Els exercicis de ioga, el lavabo que no funciona i les aventures romàntiques del passat amaguen un tema de més importància: la Rose ha vingut per tornar a treballar a la central nuclear, i vol convèncer la Hazel i el Robin perquè facin el mateix. La seva missió és substituir la plantilla actual, formada per gent molt més jove que està començant a crear la seva família. La radiació és un mal menor per a tres jubilats que ja ho tenen tot fet en aquesta vida, i la Rose està reclutant persones de la seva edat, físics i enginyers retirats, per intentar reflotar la central. L’obra s’inspira en la història real de la gent gran de Fukushima, que després del desastre nuclear van decidir quedar-se a viure en un lloc amb una alta radiació, però en aquest cas la decisió de la Rose és totalment conscient i voluntària, com practicar un suïcidi a càmera lenta.

El més sorprenent de tot és que la funció és un divertimento, però conté alhora diverses capes de profunditat, i passa allò tan bonic que ens recorda per què continuem insistint en això del teatre: hi ha gent passant-s’ho bé tant a l’escenari com a la platea. Aránega, Boixaderas i Vilarasau tenen ofici a dojo, dominen com pocs el tempo de la comèdia i poden ser colèrics o dramàtics quan cal, sense esforç i amb un gran domini del joc teatral. “A tu t’agraden els teus fills?”. La maternitat, les expectatives i els diferents models de vida conviuen harmònicament en un muntatge divertit, que el públic aplaudeix a més no poder i que segur que genera moltes converses a casa. No us ho perdeu si passa prop de casa vostra.