El sector progressista està extraviant tota una generació mentre

El Palau de la Virreina està massa ben proporcionat per comparar-lo amb el castell del vampir tortuós on Mark Fisher denunciava que s’havia reclòs la cultura política de l’esquerra contemporània, que et xucla les ganes de viure a força de culpa i linxament moral. Però pujo la doble escalinata d’aquesta joia de l’arquitectura civil catalana, a la part alta de la Rambla de Barcelona, i penso que el fantasma de Fisher podria flotar molt a gust entre aquests murs, ell que deia que el present està embruixat pels futurs que se’ns van prometre però mai van arribar. Sigui com sigui, el seu esperit és prou poderós per fer que passin coses un divendres primaveral a les set de la tarda: no queda ni una cadira lliure a la sala d’actes de la Virreina per assistir a la sessió de Desig postcapitalista, un cicle de conferències que homenatja el curs homònim que Fi­sher no va poder acabar perquè es va suïcidar. Entre el públic reconec acadèmics, polítics, poetes i podcàsters, la majoria és jove i milita en una estètica vagament desafecta que em transporta als anys en què vaig estudiar a la Facultat de Filosofia de la UB, al Raval. A mitja conferència, la politòloga Alícia Valdés diu: “Totes coneixem la frase que es diu que és de Jameson, que també es diu que és de Fisher, que després es diu que és de Žižek, la de “és més fàcil imaginar…”, uix ara tindré un lapsus… bé, ja ho sabeu, la frase”.

La frase diu: “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, i tots els presents a la sala riem amb la referència: és l’aforisme més popular de tota la teoria d’esquerres del segle XXI, una sentència que funciona com una mena de passaport que et fa sentir part d’una societat secreta. I, justament per aquest efecte de complicitat, recordo que vaig riure cap endins quan la vaig sentir en boca d’una diputada, que la pronunciava des del faristol del Parlament de Catalunya. Boris Groys recorda sovint per què els líders dels partits comunistes sempre han tingut l’obligació de ser filòsofs, a diferència dels polítics socialdemòcrates, que acostumen a ser advocats, i els conservadors, que solen venir del món dels negocis. La idea és que, en un món comunista, la societat passa del medi dels diners al medi del llenguatge: com que s’han abolit els mercats, cada cosa que es produeix, cada decisió que es pren, per petita que sigui, no respon a la llei de l’oferta i la demanda ni a criteris d’eficiència, sinó que ha de ser el resultat d’un argument públic. Per això Lenin, Stalin o Mao, malgrat governar com a dictadors, van sentir-se obligats a escriure torrentades de tinta per justificar filosòficament els seus règims. Doncs bé, la diputada a qui vaig sentir dir la frase és Laure Vega, de la CUP, que, amb el poeta David Caño, ha comissariat el cicle de xerrades inconfusiblement filosòfiques que omple Virreina.

La gran pregunta que s’està fent ara mateix l’esquerra més o menys anticapitalista és si aquesta teoria és la millor arma de l’esquerra o és el seu punt feble, si a 2026 es pot continuar creient que la cultura és l’opció més revolucio­nària a llarg termini, o si cal tornar a Marx per centrar-se en les coses materials i econòmiques. Naturalment, no és una pregunta que es faci en el buit, sinó que, davant de l’auge de la dreta arreu del món, una certa esquerra ha decidit reflexionar sobre el que ha fet malament més que no pas buscar l’explicació en l’estupidesa intrínseca dels votants preil·lustrats o la perfidesa dels algoritmes de les xarxes.

Com que la cara més visible de la revolució conservadora és Donald Trump, l’exemple més vistós d’aquesta escició interna és la història recent del Partit Demòcrata: en la primera campanya de Trump, contra un Bernie Sanders que només parlava de salut pública, Hilary Clinton va basar les primàries argumentant que un home blanc i vell no és atractiu per a un electorat d’esquerres i acusant Sanders de no posar prou èmfasi en les qüestions identitàries en el seu discurs. A la segona tanda de Trump, Kamala Harris també va destacar per tancar files amb l’agenda econòmica de Biden, sense cap idea nova. Doncs bé, després d’aquestes decepcions, dins del Partit Demòcrata està guanyant pes un corrent que reclama desplaçar-se de la política identitària a una agenda de classe i condicions materials, amb polítics que s’anomenen obertament socialdemòcrates o socialistes, una etiqueta que als Estats Units és anatema. Com sabem, això ha culminat amb l’arribada de Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York, fent una campanya estudiadíssimament materialista. Mamdani s’ha convertit en la gran esperança de l’esquerra arreu del món i l’exemple que sempre es posa per defensar el gir material: l’assequibilitat, el seu concepte estrella, és ara mateix la paraula de moda entre l’esquerra.

En aquest context, qualsevol relleu en la direcció o corrent intern de l'esquerra global s'analitza per veure si es produeix un pas del culturalisme al materialisme, de les polítiques d'identitat a les de classe. S'observa en figures de rellevància europea com Jeremy Corbyn o Yannis Varoufakis, qui l'exercici anterior va pronunciar una al·locució on, tractant la incapacitat de l'esquerra per articular una reacció davant la recessió econòmica, afirmava: “Vam demostrar que no érem capaços d’alliberar la gent de l’explotació, donant-los només la llibertat d’escollir els seus pronoms al nostre lloc web, cosa que, per descomptat, estaria bé si no fos una resposta patèticament inadequada en l’esquema general de les coses”. Aquesta mena de narrativa està calant igualment en l'esquerra catalana. En determinades situacions es deixa de banda el debat nacional per considerar-lo, precisament, una mostra de conflicte excessivament cultural que les elits poden absorbir sense dificultat, tal com ha succeït amb el Moviment Socialista, que aplega diferents entitats. En canvi, l'independentisme persisteix en altres sectors, tot i que s'aprecia una orientació decidida cap a qüestions d'estructura econòmica: el col·lectiu Nexe Nacional pretén reforçar l'àmbit sobiranista posant el focus en les retribucions salarials del sector turístic. Així mateix, dins les formacions polítiques destaca la CUP Comarques Gironines, que ha guanyat molta notorietat gràcies a una estratègia comunicativa frontal i incisiva a internet, influenciada obertament per la tendència materialista de Mamdani. Fins i tot des de plantejaments més moderats, Elisenda Alamany, la representant d'ERC a Barcelona, publica continguts audiovisuals seguint l'estil de Mamdani on la prioritat absoluta és l'assequibilitat. Te’n surtis o no, si avui vols carregar-te amb energia revolucionària i fer un efecte contracultural, sembla que has de deixar el feminisme en un segon pla i parlar molt més de classe. El problema de la frase és que parlava massa d’imaginar i massa poc de capitalisme.

El fantasma de Mark Fisher

Com és que en aquest ambient hi ha qui continua brandant els llibres de Mark Fisher? Nascut el 1968 a Leicester (Anglaterra) en una família de classe treballadora amb pares conservadors, Fisher va ser un crític cultural que avui ha adquirit estatus de culte. Es va fer famós a la dècada dels dos mil gràcies al seu blog K-punk, un diari unipersonal on escrivia articles-assajos barrejant teoria crítica, política i cultura pop amb un to molt militant d’esquerres i, a més, parlava obertament dels malestars que patia. En català, Fisher es pot llegir gràcies a Manifest Llibres, que ha publicat, entre d’altres, El desig postcapitalista, que transcriu el curs de Fisher que inspira el cicle de la Virreina. Com va dir Simon Reynolds, periodista musical i amic de Fisher: “Molts dies em pregunto què hauria dit en Mark sobre això o allò. La seva escriptura feia que tot semblés més carregat de significat. Llegir-lo produïa addicció”.

Ara bé, tant si escrivia de pel·lícules i grups de música com de les seves crisis d’ansietat, el tret més distintiu de Fisher era que ho vinculava tot amb una anàlisi política del capitalisme molt material, algú que maldava per reconciliar les dues coses. De fet, la gràcia de la frase “és més difícil imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme” és que servia a Fi­sher per dir que el capitalisme actual ha mutat fins a tal punt que no n’hi ha prou amb Marx. Així, si l’objectiu de l’esquerra clàssica que tothom podia entendre era socialitzar els mitjans de producció, l’esquerra anticapitalista actual s’ha quedat descol·locada en un escenari en què els nuclis reals de poder són molt més difusos, immaterials i opacs. Mentrestant, la resposta de la socialdemocràcia va ser adaptar-se al gir neoliberal: de lluitar per domesticar els mercats a defensar que els mercats són, de fet, la millor eina per satisfer les necessitats socials. El concepte de “realisme capitalista”, segurament l’aportació teòrica més reeixida i original de Fisher, captura el moment històric en què el capitalisme aconsegueix presentar-se com el sentit comú indiscutible, una mena de sinònim de la naturalesa humana.

El desig postcapitalista

Una construcció diferent de Barcelona on l'esperit de Mark Fisher podria haver acabat se situa al carrer Pujades, al cor del 22@, un autèntic panteó exterior de les esperances frustrades del progressisme postfordista. En aquesta zona on resideixen triomfadors del món globalitzat ocupats en tasques sense sentit on antigament hi residia gent que feinejava en indústries, s'aixeca un immoble de despatxos farcit de zones de coworking, sales per a trobades i un terrat de formigó amb unes quantes taules de fusta que recorden un dinar campestre després de l'apocalipsi. Es tracta de la finca que va allotjar Playground, un mitjà nadiu digital nascut a Barcelona el 2008 inicialment com un perfil de Facebook enfocat a la cultura i la música, i que ràpidament es va transformar en un portal de continguts virals per a la joventut a Espanya i Llatinoamèrica (assolint fins i tot una xifra superior de fans i reproduccions a internet que el New York Times). Fins al moment en què la fórmula algorítmica es va modificar, les visites van caure en picat i tot es va esvair. Actualment, l'immoble acull la BCN Film School, amb la denominació en llengua anglesa, com era d'esperar. Reposant al marc d'una obertura de formigó que resplendeix amb la llum característica del Poblenou, em rep Eudald Espluga.

Espluga va treballar durant anys a Playground, on escrivia articles que analitzaven mems, sèries, videojocs, cinema i fenòmens de les xarxes socials des d’una òptica de la crítica política; amb el seu permís, al meu cap sempre ha estat “el Mark Fisher de Girona”. Avui Espluga és més conegut com a assagista que com a articulista, i ara es guanya la vida treballant a la Secretaria d’Estat de Cultura, fent xarxes socials i discurs. Conversarem caminant cap a la Virreina per fer una foto amb Laure Vega, perquè formen un binomi interessant: a diferència de Vega, Espluga treballa braç a braç amb el món dels Comuns, però no ha militat mai al partit ni s’encarrega de qüestions orgàniques. Ara bé, la història té més similituds que diferències: nascuts el 1990 (Espluga) i el 1991 (Vega), tots dos van tenir una adolescència digital, es van polititzar arran de les protestes contra el Pla Bolonya i han informat la mirada del món i la pràctica política llegint autors de la corda de Mark Fisher. Després de Bolonya, no cal dir que van viure intensament el 15-M i el Procés, cosa que els va obligar a pensar molt sobre les tensions entre la qüestió social i la nacional. Però, complerts els 35, el seu moment de maduresa arriba justament quan tots aquests llegats es troben en crisi i l’esquerra es troba en els debats que hem comentat. En aquest context, Vega comissaria un cicle de xerrades sobre Mark Fisher i Espluga publica el llibre Imaginar la fi, que comença dedicant un bon grapat de paràgrafs a discutir, efectivament, la frase.

Espluga i Vega s'expressen amb molta celeritat, emprant habitualment nocions acadèmiques i referències del món de l'entreteniment. No obstant això, en afirmar que el conflicte cultural resulta clau, és totalment previsible que la següent expressió inclogui una fórmula com “al mateix temps”, destinada a subratllar que aquests neguits no s'oposen a la defensa de les qüestions econòmiques, sinó que cal procurar sempre que ambdues esferes avancin unides. Per contra, en assistir a una trobada de Nexe Nacional o de Moviment Socialista, després de qüestionar el culturalisme i el pes desmesurat de la identitat d'aquest temps, és segur que apareixerà un “al mateix temps” per defensar que cal seguir responent a les imatges virals de la dreta amb continguts propis de l'esquerra. En lloc d'un enfrontament directe entre partidaris de la cultura i del materialisme, la disputa en l'esquerra actual se centra en qui aconseguirà compaginar amb més èxit ambdós àmbits simultàniament.

La pregunta més difícil de respondre és com diferenciar una política informada per aquest desig postcapitalista d’un programa d’esquerra clàssica, si llegir Mark Fisher serveix per obrir un espai diferent o si l’elecció continua sent entre una socialdemocràcia que pugi una mica el salari mínim i la revolució que assalta el Palau d’Hivern. I Espluga em respon que el millor exemple d’aquest tercer espai és la superilla, que és, justament, el que clou les últimes pàgines del seu llibre. “Quan es van publicar els primers renders que dibuixaven com podien quedar les places i carrers un cop acabada l’obra, als mitjans va haver-hi una reacció furibunda i incrèdula, que criticava l’utopisme ingenu”, em diu Espluga, que ho va viure de prop perquè treballava portant xarxes per als Comuns.

La tesi d’Imaginar la fi és que, en un moment en què el canvi climàtic, la tecnologia i les crisis globals posen en qüestió totes les nostres certeses sobre el futur, l’esquerra hauria de saber aprofitar la sensació que el món s’acaba per donar-li la volta i convertir-la en una font de motivació per canviar les coses en clau progressista: “La visió determina l’acció. Les mateixes dades sobre les emissions, i fins i tot la mateixa preocupació per la sostenibilitat urbana, poden portar-nos a construir ciutats­ mur enmig del desert, o a renaturalitzar els carrers i limitar el pas de cotxes. La mateixa realitat pot reforçar una narrativa racista i classista sobre la gran substitució o pot portar a promoure espais públics comuns”.

He aprofitat que Vega i Espluga s’havien de fer la foto junts a la Virreina per quedar-me a la xerrada i en surto meditant sobre la idea que ha portat Andrea Valdés al voltant de la frase: que si l’esquerra ha quedat atrapada en la impotència i ja no sap imaginar la fi del capitalisme, potser és perquè hi ha un gaudi inexaminat en el fet d’estar tristos i repetir que no hi ha res a fer. D’una banda, l’advertiment de Valdés té tot el sentit del món, i si Vega i Espluga tornen una vegada i una altra a Fisher, també és perquè temen caure en aquest fatalisme sense adonar-se’n. Alhora, l’ambient de la Virreina no era gens greu ni catastrofista. La paradoxa és que, en ple auge neoreaccionari, sembla que s’hagi produït un reajustament de les energies que s’havien degradat en els anys que l’esquerra va ocupar les institucions i no va saber complir les promeses fetes. Acabo amb tres percepcions estrictament subjectives. En primer lloc, que la gent reunida a la Virreina s’ho creu quan diu que “no n’hi ha prou amb tenir la raó per guanyar”, i que ara tocarà canviar de to i d’estratègia. Segon, que l’advertiment de Mark Fisher contra el castell del vampir comença a fer efecte: l’esquerra ha pres consciència que l’actitud de policia de la moral ha estat nefasta i en el futur la discrepància s’haurà d’abordar de manera molt més liberal. Per acabar, en l'essència de la nova dreta hi resideix un element profundament incoherent i fins i tot vulgar que demostra clarament que no podrà realitzar les seves promeses i que, tard o d'hora, apareixeran oportunitats per presentar batalla.

Torno a casa trepitjant els carrers de la ciutat i me’ls miro amb ulleres de desig postcapitalista, buscant l’espectre de Mark Fisher. Se m’apareix Franco Bifo Berardi, que és un dels filòsofs que més s’estimava. Últimament, Bifo reflexiona sobre la seva trajectòria esquerranosa, que el va dur a la presó justament el Maig del 68, l’any que Fisher considera que el món va canviar i l’esquerra no va saber adaptar-se. Doncs bé, arriba a la conclusió que, obsessionat durant dècades amb el desig com a força revolucionària, va menystenir la distinció entre plaer i desig: “El desig pertany a la imaginació, mentre que el plaer pertany al real. […] La gràcia és la suspensió del pes de l’ésser, i un desig que no inclou la possibilitat de plaer és sense gràcia: turmenta l’ànima i causa patiment”. Costa molt dir què hi ha de cultural i què de material en el plaer, però potser és un lloc des del qual deixaria de ser més fàcil imaginar la fi del món que…

Imaginar la fi

Eudald Espluga
Raig Verd
306 pàgines. 19,90 euros

El desig postcapitalista.

Mark Fisher
Traducció de Miquel Sorribas
Manifest
214 pàgines. 18 euros