Qui és Carles Rebassa, premi Sant Jordi de novel·la?

Pocs discursos aconsegueixen trencar l’ensopiment d’una gala d’entrega de premis, però l’any 2018 Carles Rebassa va seduir els espectadors de TV3 (que encara no era 3Cat) quan va rebre el Carles Riba de poesia per Sons bruts. Era un moment especialment tens: a primera fila, la dona de Jordi Cuixart, llavors president d’Òmnium Cultural, al costat d’una cadira amb un llaç groc, i el poeta va parlar sobre fer poesia “contra els carcellers i els jutges corruptes i venjatius; contra la inacció dels governants que aixequen la senyera i amaguen la mà”. T’obligava a creure-te’l per aquella cadència de rapsode professional, amb èmfasis, anàfores i pauses per a aplaudiments on tocava: “A mi sempre m’han ensenyat que, quan tinc un micròfon al davant, només puc fer dues coses: política o poesia; i que, si puc fer totes dues coses alhora, millor”. Llavors encara no existien, però fragments del seu discurs haurien fet uns reels fantàstics. Mentre escric això, està a punt de rebre el premi Sant Jordi de novel·la, el més ben dotat de la literatura catalana, i espero no equivocar-me si asseguro que l’agrairà sense cedir a la invitació ambiental a celebrar la literatura, amb alguna proclama vistosa sobre la pèrdua de la llengua o la misèria del sector cultural.

La primera Nit de les Lletres Catalanes, que pren el relleu de la Nit de Santa Llúcia, aplega dotze premis literaris en una gran cerimònia al MNAC, “els Gaudí de la literatura”, diuen. La transformació no ha arribat sense reticèn­cies, perquè es perd una data assenyalada amb 75 anys d’història i perquè la implicació d’Òmnium Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans i 3Cat (la societat civil, l’acadèmia i la televisió pública) amb els tres grans grups editorials (que atorguen la majoria de premis a obra inèdita), just abans de Sant Jordi, posa en alerta un sector en què fa un temps que es tem per la concentració empresarial. També perquè, ara que la majoria de premis literaris han perdut el prestigi sota la sospita d’operacions publicitàries, és més urgent un gran reconeixement capaç de legitimar el llibre de l’any, com ho són el Booker o el Goncourt. Però la rastellera de guardons de la vetllada amaga el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any sota el marro de qui s’endurà els 75.000 euros, que per alguna cosa és l’últim anunci de la gala. Per tot plegat és rellevant que en aquesta primera edició de premis engreixats, el jurat del Sant Jordi hagi tingut la vista de triar un escriptor d’aquells que, quan es fa la dicotomia entre literatura comercial i literatura literària, cau en el segon grup.

Carles Rebassa (Palma, 1977) ha aconseguit construir una trajectòria literària a l’empara de suports institucionals i de premis (a banda del Carles Riba, el Gabriel Ferrater o el Pin i Soler, per dir-ne alguns), i alhora ser respectat de manera força unànime per la qualitat i la coherència amb què casa l’obra amb el discurs polític sobre la llengua, la lluita de classes o la nació. En una entrevista del 2012 diu que escriu poesia per dos motius clars, “per identificar-me i per lluitar contra l’immobilisme”. Diuen que, molt jove, va ser desallotjat de l’auditori del Centre Cultural Sa Nostra de Palma perquè, amb el cineasta Hèctor Hernández Vicens i el poeta Pere Perelló, volien boicotejar un acte de l’aleshores director de l’Institut d’Estudis Mediterranis, “pujolista i borbònic militant”, Baltasar Porcel, “qui des de la seva acostumada altivesa havia menystingut l’obra poètica de Josep Maria Llompart”, segons expliquen a les xarxes socials. D’anècdotes contestatàries com aquesta n’hi ha una llista: quan va rebre l’Ausiàs March va fer marxar de la sala els membres del govern del PP a València; i quan va rebre el Ciutat de Barcelona va donar suport, davant d’Ada Colau, a Dolors Miquel, que l’any anterior havia rebut una denúncia d’Advocats Cristians per versionar el parenostre, fet pel qual l’Ajuntament es va disculpar.

A 21 anys, Rebassa va debutar amb un llibre coescrit amb Perelló, Resquiescat in pace. Llavors treballava de cambrer al cafè Món de Palma i l’experiència del treball en restauració en una Mallorca devastada per l’especulació ha anat apareixent en la seva obra poètica i narrativa. “Jo no em prenc seriosament la feina. Això no és la meva feina. Aquí soc obedient, verinós, callat, més atractiu fins i tot que la imatge del mirall. Però no m’interessa que la gent hi estiga bé, al Cafè. Me’n fot, tant me fa si em diuen ‘Gràcies, molt amable’”, afirma el protagonista de Prometeu de mil maneres, la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi, que publicarà Univers aviat. En Prometeu Dolors treballa en un restaurant del centre de Palma, i al llibre la narració sobre el món del treball es combina amb una altra de més lírica sobre la relació tempestuosa d’aquest protagonista amb el fill de la propietària del restaurant.

“Jo no soc escriptor, jo soc poeta”, deia Rebassa al discurs del Carles Riba, tot i que llavors ja havia publicat la seva primera novel·la. Deixeble de Blai Bonet i Biel Mesquida, va formar part del col·lectiu universitari Mag Teatre, conduït pel filòleg i activista Antoni Artigues. Segons un altre membre del grup, Rebassa “ja era el designat per Mesquida, Artigues i sobretot Bonet per ser el nostre Rimbaud”. De fet, des de ben petit tenia relació amb la Mallorca literària, sense ni tan sols saber-ho: van ser molt amics amb l’escriptora Llucia Ramis, anaven junts a escola i jugaven a escriure’s cartes.

Amb Blai Bonet es van conèixer l’últim any de vida de l’escriptor, quan Rebassa tenia 18 anys; els va presentar Biel Mesquida. Bonet va quedar tan encisat que li va dedicar el seu darrer llibre de sonets: “Amb l’esquerra la cigarreta encesa, / la dreta a lloure, el veuen córrer altiu / i casolà a les conques d’un ull viu / de qui no vol ser heroi d’ençà que besa”. Explicava Rebassa a Diario de Mallorca: “L’anava a veure els diumenges a la tarda. M’agradava perquè era un referent. Parlàvem de la vida, de la seva vida; li agradava reviure-la”. Aquelles trobades són la gènesi de la biografia de Bonet amb què Rebassa va guanyar el premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana 2025 i que es publicarà al setembre a Eumo, coincidint amb el centenari de l’escriptor. És el resultat de la feina d’una vida, amb una versió original de més de 700 pàgines. Les tesis que més repeteix sobre Bonet són la idea de llibertat lligada al compromís, la sensualitat del cos centrada en la figura del jove i la unitat de vida i obra.

Després de diversos poemaris arriba la primera novel·la, Eren ells, que el 2016 va guanyar el Pin i Soler i després el Ciutat de Barcelona. És una novel·la que retrata un grup de nois adolescents, amb un joc amb la primera, la segona i la tercera persona. Segons Rosa Rey, editora d’Angle, “en el moment en què es va publicar, i fins i tot ara, aquesta novel·la és inusual en el panorama: per la naturalitat amb què tracta la recerca de la identitat sexual, per l’acostament literari a l’adolescència, que no es toca suficient, i pel discurs de classe”. Tant a Eren ells com a Prometeu de mil maneres, crida l’atenció el tractament de l’oralitat: “Rebassa és capaç de crear un món a partir de la llengua”, diu Rey, “utilitza el llenguatge de manera molt precisa, amb un vocabulari que, més enllà de captar bé el mallorquí, és molt genuí”. L’any 2022 va publicar la segona novel·la Divendres, dissabte, diumenge (Empúries), en què narra tres dies decisius en la vida de tres redactors d’un digital de cultura barceloní.

Escriu Rebassa a Eren ells: “Generalment, el temps i la matèria corren per bandes diferents. Quan les ajuntam i les fem anar a l’una, tot s’agilitza, les coses prenen un altre sistema de ser-hi. Sí, Albert. Tot és justificable. Tot és harmonia”. La recerca d’aquesta harmonia entre temps, lloc, matèria i paraula, la importància de la terra que trepitges en un lloc determinat, l’agermana amb un autor com Perejaume i esdevé un element nuclear a E l Caire Formentera (Proa, 2022), l’últim llibre abans de Prometeu de mil maneres: “El món és sensorial, les portes / són mentals: ésser aquí és tot just qüestió / de reconèixer-se i mirar-se i dir ‘Ei!’ / i viure, obrir-se a l’esperança / (...) Aquí, al Caire, a Formentera, al nostre món, / tothom et vol aquí, però t’arruixen / perquè el seu dia és veure’t passar / i reconèixer-te és la seva por”. Segons Jordi Cornudella, editor i part del jurat del Gabriel Ferrater, aquest és el seu llibre més rodó: “De la generació de poetes que encara no en tenen cinquanta, és dels més competents, des del punt de vista tècnic”, diu Cornudella, “en sap molt, de mètrica, de retòrica, de poètica… s’inscriu en el llinatge de poe­tes que s’han fet una tradició pròpia llegint”, més pròxim a Enric Casasses que a d’altres més academicistes.

Cornudella també l’asocia al poeta i amic Adrià Targa: “Tots dos són tècnicaments molt bons a l’hora de fer versos, però no els fan mai per mostrar la filigrana ni per exhibicionisme, sempre hi ha la voluntat de comunicar una experiència poc o molt compartible (generacional o de reflexió social o política)”, a vegades amb l’art de l’estirabot. Potser és aquesta voluntat de defugir el lluïment el que el fa un bon novel·lista: “Normalment, els poetes fan novel·les que agraden a lectors de poesia i no de narrativa”, diu Cornudella, “però no és el cas de Rebassa, perquè la història sempre compta; a aquestes altures ja podem dir que és poeta i és narrador”.