Els Carmina Burana, amb música

Anys enrere, el departament de publicacions de la Universitat de Barcelona (UB) era un veritable desgavell, per no dir xauxa. Va haver-hi un director, persona de gran simpatia i intel·ligència, que no disposava de prou pressupost ni mitjans, i no feia res, o quasi. La UB era invisible al mercat editorial i a les llibreries, lloc en què els llibres universitaris sempre han tingut dificultat a accedir. Al temps que era actiu aquell director, Max Cahner —home amb uns mèrits que no hem d’oblidar, com fer possibles els dos diccionaris de Joan Coromines, l’etimològic i l’onomàstic, que perviuran molt més que l’Enciclopèdia Catalana— va patir una crisi personal i va demanar al rector de l’època que li atribuís una funció diferent de fer classes. El rector li va dir que visités el director de publicacions, i Cahner li va demanar de treballar al seu costat. Però com que el seu departament no tenia res a fer, aquell director va dir a Cahner: “La tasca serà senzilla: prendrem un cafè al començament del curs acadèmic, i un altre al final”. I aquesta va ser tota la feina que van fer.

Les coses han canviat, i ara la UB té un servei de publicacions que no arriba a les cotes del d’Oxford, però està molt bé: el ­país dona el que dona de si. Al catàleg de Filologia hi trobareu coses de qualitat, com ara edicions molt ben fetes de l’obra de Vidal de Besalú, Hildegarda von Bingen, Teòfil, Llucià o lírica grega; i, a d’altres col·leccions, bons llibres de molt diversos camps del saber universitari. L’últim fruit que ha donat la col·lecció filològica, encara calent, és una edició tan insòlita com meritòria dels Carmina Burana, el cançoner de poesia quasi tota pagana i estrambòtica, anticlerical sovint, de cap a 1230, que es va trobar l’any 1803 en un monestir benedictí de la ciutat alemanya de Beuern, Bura en llatí, i d’aquí el gentilici burana. Carmina, per cert, és veu llatina plural, “càrmina”, i no es llegeix com el nom de moltes noies catalanes que es fan dir “carmína”, derivat de Carmen, paraula que, en llatí, equival a poema-cançó: les dues coses van anar juntes quasi sempre fins que va aparèixer la impremta. En general, a Catalunya els Carmina Burana es coneixen, parcialment, per l’orquestració lliure que en va fer Carl Orff, amic i còmplice dels nacionalsocia­listes —el van desnazificar, i aquí no ha passat res—, del qual aquesta cantata va ser l’obra de més importància, molt celebrada i interpretada arreu del món. Els seus hereus en viuen còmodament.

Tanmateix, quan en un concert hom assisteix a la interpretació dels Carmina Burana d’Orff, no es fa gaire la idea del que diuen els poemes, que resten fidels a l’original. I són esplèndids. Per exemple: “Si puer cum puellula morateur in cellula / felix coniuntio...”, una delícia: “Si es troben noi i noia en una habitació, / feliç unió...”. Orff va triar vint poemes del cançoner —que en conté més de dos-cents, en llatí quasi tots, alguns en vell alemany— que es van poder llegir en traducció catalana de Joan Petit, un altre dels grans homes de lletres clàssiques que ha donat el país (Quaderns Crema, 1989 i 1991, encara disponibles). L’edició que comentem avui —Carmina Burana, música i poesia. Textos llatins traduïts al català i acompanyats de les melodies originals, per Ignasi-Xavier Adiego i Alejandra de Riquer— presenta uns poemes diferents, menys un, dels que va fer servir Orff, i té un mèrit extraordinari en el camp de la musicologia.

Resulta extremament difícil transformar la notació musical dels segles medievals en una notació moderna, és a dir, proveïda d’una tonalitat determinada, amb intervals definits dins el pentagrama i amb el ritme que li pugui correspondre, sempre copsat a partir de la mètrica del poema —per ell mateix, ja musical—, que al segle XIII encara oscil·lava entre la mètrica llatina, quantitativa (vocals llargues i curtes) i la mètrica qualitativa (vocals àtones i tòniques). Adiego, que a més de llatinista és musicòleg, ha fet una feina de primeríssima categoria: ha desxifrat els pneumes o notació musical, molt bàsica i incompleta, que porten quaranta-dos poemes del cançoner de Beuren, i els ha “traduït” a la notació moderna dins les cinc línies paral·leles a què estem acostumats: són partitures a punt per ser interpretades a cappella, o amb veu i instruments. Això sí: ni la tonalitat de les cançons —que segurament sempre era la mateixa mentre s’interpretessin amb el mateix instrument—, ni la fixació dels compassos resulten fàcils de determinar; la llargada de les notes és més segura, i es transforma en les nostres corxera, negra i blanca. Aquesta edició presenta les cançons en tonalitat de si bemoll i do major, però el mateix autor explica que això només és una hipòtesi: molt honest. En suma: un esforç enorme, digne de la més alta lloança. El llibre correrà pertot; per Catalunya, també, si va a parar a les mans de Jordi Savall o algú com ell.

Hauríem agraït que Riquer, a més de les notes perfectes que afegeix a la bella traducció seva dels poemes, ens hagués parlat dels clerici vagantes i de la poesia dels goliards que defineix aquesta mena de cançoners, perquè són tot un fenomen de la cultura literària i musical de la baixa edat mitjana. Però això ja es troba a altres fonts. Tot el que hi ha en el llibre és perfecte de cap a cap.