Diògenes el gos, filòsof tendència

Hi ha paraules que canvien de sentit al llarg del temps. Baiser volia dir en francès, encara al segle XVIII, “fer un petó”; ara vol dir fer una cosa més grata, llarga i complexa. Un cínic, segons el DEC, és: “Aquell que, impúdicament, fa gala de no creure en la rectitud i la sinceritat”. Però aquest mateix diccionari, que és millor que el de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix oportú, com a primera accepció de la paraula: “Relatiu o pertanyent a l’escola cínica”. Després, a la mateixa veu, explica amb molta precisió què era l’escola cínica: “Escola filosòfica grega que aspirava a l’autosuficiència moral de l’individu, lligada a una crítica de la civilització i de les convencions socials i a una apologia de l’estat natural”.

Era una d’aquelles escoles filosòfiques nascudes en temps de la primera sofística que van sobreviure a l’ensenyança de Sòcrates i Plató, com l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme. Totes han tingut una vida molt llarga: molta gent es considera epicúria (de fet, són hedonistes); força, escèptica (ho és cada vegada més gent), i d’estoics en queden menys, perquè és la filosofia més exigent, amb voluntat política, de totes les que hem esmentat.

Gonzalo Torné ha editat els últims anys, a Hermida Editores, sengles antologies comentades de totes aquestes tendències filosòfiques, i ara ha aparegut la dedicada als cínics. Per evitar que els lectors tinguin més dubtes, explicarem que l’origen de la paraula té a veure amb kyon, que vol dir “gos”, i el derivat kynicos, “cínic”, equival a “semblant a un gos”. Això no té res de despectiu, sinó tot el contrari: avui ja tothom accepta que els gossos són uns animals prodigiosos, més intel·ligents que la majoria dels mamífers (l’home també és un mamífer), d’una lleialtat i fidelitat desconegudes entre els éssers humans, i quasi eloqüents en molts casos. Encara tenen més virtuts, que són les que l’escola cínica grega va agafar com a model de comportament: són éssers aliens a la història i a la política, acomoden la seva vida a les lleis de la naturalesa, tenen una paciència infinita, no tenen mai pressa i viuen en una perfecta ataraxia (també paraula grega); és a dir, es conformen amb el que tenen, viuen en un estat permanent d’impertorbabilitat i, si no són violents de natural, coneixen una serenitat (sofrosyne, també grec) absoluta. Es governen sols, només amb quatre pautes de civisme que els ensenyen els humans.

Així era Diògenes de Sinope, un dels grans representants d’aquesta escola juntament amb Antístenes i Crates: amb citacions de tots tres ha fet aquest recull el novel·lista (que és dels que cal llegir) Gonzalo Torné: Cinismo. La filosofía del perro (Madrid, Hermida, 2026). Els filòsofs cínics van escriure, però no ens n’ha pervingut gairebé res, llevat d’allò que en diuen els biògrafs i historiadors de Grècia i Roma —perquè el cinisme va perdurar fins ben entrat l’Imperi romà—, sobretot el que n’escriu un altre Diògenes, el Laerci, del segle III dC, a les seves imprescindibles Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres (de moment, en edició i traducció catalana de Sergi Grau, llibres I a V, a la Fundació Bernat Metge).

Diògenes el gos, com li deien, va viure en una bota —el diccionari (1695-1697) de Bayle discuteix si era una bota o una tina d’argila: això és un diccionari com cal—, no tenia res més que una túnica basta, una manta per al fred que també li feia de jaç, un fanal —amb què deia que “buscava un home”, sense que l’arribés a trobar mai—, i un vas de terra per beure aigua, del qual es va desprendre, per innecessari, el dia que va veure que un nen bevia fent un clos amb les mans. (Per això no té cap sentit parlar de la “síndrome de Diògenes” quan algú té la casa plena d’escombraries. Ell no tenia ni casa.) Quan li venien ganes de remenar-se-la, ho feia al mig del carrer sense manies; considerava tots els polítics uns bergants i totes les lleis una arbitrarietat: les seves lleis eren les de la natura, i això no deixava de consistir en un model de saviesa. No és estrany que Plató i Aristòtil se’n riguin als seus escrits, però Alexandre el Gran, que l’admirava i el va visitar, estava disposat a oferir-li el que volgués si es traslladava a la seva cort: “Només vull que t’apartis —va respondre Diògenes—, que em tapes el sol”.

Els textos de les quatre escoles filosòfiques de la Grècia clàssica que hem esmentat tenen avui molts lectors: la desconfiança en la tècnica, la delegació de la intel·ligència a les noves tecnologies, la desmoralització de les societats avançades, la manca d’una perspectiva optimista en la història, el desprestigi dels intel·lectuals i de l’educació, i potser encara més factors, han fet que aquests llibres siguin avui molt més llegits que, ai!, Descartes, Leibniz, Kant o Hegel. Sigui com vulgui, sempre serà millor llegir els estoics i els cínics que aquests llibres paupèrrims anomenats “d’autoajuda” que es publiquen ara.