Bilingüisme vassall

Les xarxes socials bullen amb les darreres manifestacions de Brigitte Vasallo sobre l'idioma català, realitzades al programa Vostè primer de RAC1, sota la direcció de Marc Giró. Coneguda, entre molts altres motius (Google assenyala que és “escriptora i activista, centrada en les construccions de l’alteritat i les seves interseccions amb el gènere i el capitalisme”), per la seva reivindicació del xarneguisme, s'ha disposat a predir la fi inevitable del català, però en aquesta ocasió no per donar la veu d'alerta i impulsar algun moviment en defensa de la llengua, sinó per acceptar el nostre destí i procurar, més aviat, que el difunt presenti una bona imatge. “El català morirà igual, però serà recordat com una llengua feixista”, ha assegurat sense complexos davant el que sembla el vistiplau de la resta de tertulians de l'espai radiofònic, Giró inclòs.

Evitarem analitzar la gènesi de la controvèrsia (una piulada després d'un repartiment frustrat d'Amazon) ja que el subjecte implicat ja s'ha explicat a un article al digital Núvol, i difícilment es podria aportar res més rellevant. No obstant això, cal reflexionar sobre el tipus de pensament que s'oculta darrere d'aquesta resignació superficial respecte al futur dels idiomes, característica d'un sector progressista ingenu que sosté que, com tothom sap, les parles sorgeixen i desapareixen per naturalesa, que el que realment compta són altres qüestions i que el més rellevant és la comunicació global. I que et titllen d'autoritari si goses sol·licitar un entrepà de pernil o lletrejar els números del teu DNI en català.

Aquesta passivitat lingüística, sorprenentment, es troba en l'extrem oposat de la militància que impulsa aquesta esquerra envers tots els ismes existents, mitjançant una forma de suport global que inclou migrants, menors, dones, grups de diverses identitats sexuals, individus racialitzats i nacions colonitzades, sovint amb els encreuaments més diversos. Resulta cridaner que només calgui introduir el català en l'equació perquè una esquerra que habitualment protegiria la facultat de les comunitats autòctones d'emprar el seu propi idioma es decanti per l'ús d'una llengua majoritària i colonial, emparant-se sovint en la protecció del migrant o de l'obrer, o en una fraternitat idiomàtica basada en la idea que l'individu bilingüe, en conèixer ambdós codis, és qui ha d'assumir la tasca d'adaptar-se.

Atès que Vasallo es mostra realment inquieta pel destí de la llengua catalana, ella ens proposa la seva pròpia fórmula per administrar el bilingüisme i així capgirar un escenari que aboca l'idioma a l'extinció. Podríem anomenar-ho el bilingüisme de submissió. Pel que sembla, caldria deixar d'emprar el català amb els nouvinguts de primera generació ja que es considera una actitud feixista (deduïm que cal adreçar-s'hi en castellà perquè es donen per perduts), i focalitzar-nos principalment en els seus fills, que teòricament disposen de més facilitats per forjar un futur on tinguin l'ocasió d'utilitzar el català. Tot plegat sona correcte, sens dubte, però ¿és conscient Vasallo que assolir el bilingüisme en la segona generació d'immigrants quan es tracta d'una parla minoritzada resulta un camí feixuc, molt més pausat que el ritme d'entrada de nous migrants? Només cal observar les dades d'integració lingüística de fluxos migratoris previs a la mateixa Catalunya per comprovar que aquesta parsimònia és precisament el que empeny la llengua cap a unes xifres de freqüència d'ús cada vegada més reduïdes.

Però Vasallo no s’està de res, i en un exercici difícil d’interpretar compara el català amb l’hebreu com a referent de llengua feixista. Com? Espera un moment. És sabut que no hi ha llengües feixistes ni no feixistes, sinó feixistes que parlen una cosa o l’altra; ni tan sols l’alemany, que va ser la llengua del règim més feixista de la història, carrega avui amb una etiqueta tal, i és molta la gent que el parla i l’estudia sense que la seva conducta sigui sospitosa. Per tant, el que fa que una llengua sigui feixista o no no és pas la llengua en si, sinó les accions de qui la parla, i del fet que avui dia, per a Vasallo, el català sigui comparable a l’hebreu només es pot deduir que considera que certes accions dels catalanoparlants, com ara mantenir-se en català si et lliuren un paquet, són comparables a certes accions que hem vist a Gaza i Cisjordània. És això?

Bé, tot plegat és força un despropòsit, un reguitzell de prejudicis fòbics i de sociolingüística de pa sucat amb oli, amb l’aquiescència, entre rialles de satisfacció, dels responsables del programa.