‘En la mesura de l’impossible’: No som herois

L’actriu i traductora Cristina Genebat ha debutat en la direcció teatral amb un text del dramaturg portuguès Tiago Rodriges. L’actual director del Festival d’Avinyó va estrenar Dans la mesure de l’impossible (En la mesura de l’impossible) el 2022, una producció de la Comédie de Ginebra que vam poder veure en el Temporada Alta. A partir dels testimonis reals de treballadors d’organitzacions humanitàries com la Creu Roja i Metges sense Fronteres, Rodrigues construeix un homenatge a la cooperació en una peça que ell mateix defineix com a “teatre documentat”.

Tot i que el muntatge suís pecava d’una gran fredor, Genebat aconsegueix dotar de més calidesa humana les (terribles) històries que ens expliquen aquests relators, molt ben interpretats per un quartet d’actors multilingües. L’espectacle és en català, però en alguns fragments sentim intervencions en francès (Joan Amargós), anglès (Andrew Tarbet) i portuguès (Elena Tarrats), una aposta lingüística de l’autor que Genebat respecta, amb gran encert. Màrcia Cisteró és l’única que parla només en català, i Mar Orfila hi posa el vídeo i la música en directe, que inclou una emotiva versió del tema Fragile de Sting.

La nau gòtica del teatre La Biblioteca es fa servir en la seva disposició transversal (escenografia de Bibiana Puigdefàbregas), cosa que aporta la profunditat que requereixen aquestes històries de guerra, desesperació i mort. Rodrigues no cita llocs, conflictes ni llengües, i els testimonis alternen els adjectius “possible” i “impossible” per parlar de tot el que engloba el “nosaltres” i l’“ells”. Això accentua l’alteritat dels relats, quan aquí tots hem estat alguna vegada refugiats, migrants o exiliats d’algun tipus.

Els quatre actors brillen en el seu paper de mèdiums, i Elena Tarrats ens regala una versió preciosa de Medo, el fado que va popularitzar la cantant portuguesa Amália Rodrigues. El text acaba resultant una mica llarg i repetitiu, i l’autor tampoc compleix algunes de les promeses del pròleg, quan afirma que per mostrar el cooperativisme cal parlar, també, d’alcoholisme i de sexe. En la mesura de l’impossible no deixa de ser una successió de monòlegs molt ben trenats, que ens recorda que ara vivim plàcidament en “el possible”, però que qualsevol dia ens tocarà ser part de “l’impossible”. Només és qüestió de temps.