Laia Llobera viatja a

Fer poesia és una cerca contínua d’antecedents i referents. En els millors casos, no per escriure com altres han fet, sinó a partir del que altres han fet. En prosa no és el mateix: qualsevol infant, havent adquirit el llenguatge, és capaç d’explicar una història, real o inventada, ni que sigui a batzegades. Però el mateix infant no serà capaç de dir “la lluna, la pruna, vestida de dol”; per fer això cal ser adult i saber manejar versos i rima. La poesia trobadoresca, que es va produir en els segles XII i XIII, és de tal perfecció formal i vehicula una cosmovisió tan completa que la temptació de reviure-la ha estat present fins avui dia, des dels Jocs Florals del temps de l’humanisme, restaurats amb la Renaixença, fins a apostes personals com la d’Ezra Pound, que cercava en la poesia de trobadors com Arnaut Daniel una inspiració per renovar la lírica del segle XX. Laia Llobera (Barcelona, 1983) treu ara un llibre que representa una immersió en l’esperit i la imatgeria de la baixa edat mitjana occitana. Només el títol ja reclama una consulta al Coromines: saur és un mot d’origen germànic, present en occità antic, que significa “color rogenc” o “groc fosc”.

L'ocupació de paraules conegudes però poc freqüents, tals com alatzà, ricor i galivar, generarà un sentiment de perplexitat en qui llegeix. El ritme mètric, per contra, resulta molt comú actualment: decasíŀlabs i dodecasíŀlabs, juntament amb certes composicions breus de caràcter experimental. Durant l'època dels trobadors prevalien les estrofes d'art menor: en el present, quan apareixen, s'estimen més les d'art major. En aquell període la rima era preceptiva; actualment, és una raresa. En aquest volum esdevé habitual, i, en els casos que es presenta, les línies s'agrupen en quartets; de forma extraordinària, apareix una sextina.

Encapçala Saur (premi Miquel de Palol 2025) la frase “la meva reialesa no és d’aquest món”, de l’evangeli de Joan, el més estimat en la religió càtara. El reialme de la poe­sia tampoc és, o no vol ser, d’aquest món, sinó que vol remetre’s a un altre món, o evocar-lo en el passat o imaginar-lo en el futur: “El regne de l’instant murmura solemne / rere l’infinit que esguarda silenciós”.

Intentar plasmar un estil compositiu de fa vuit-cents anys resulta un projecte complex, ja que malgrat la seva validesa absoluta, xoca frontalment amb el vocabulari i l'estructura gramatical contemporanis. No obstant això, en l'àmbit poètic, és aconsellable conservar un cert grau de repte i de facultat per meravellar. Es tracta principalment d'un reconeixement a les nacions incloses sota el concepte Occitània —l'escriptora assenyala que les obres d'aquest volum es van redactar als vells comtats de Foix, Tolosa i Provença— i una mostra de melancolia per una època i una tradició que el pas del temps ha esborrat pràcticament per complet. “On neix la set que aviva l’esperit / i diu en llengua d’oc un parenostre?” El desavantatge és que sovint la narració es percep rígida i sembla articulada al voltant de l'eix central de la rima. Decidir-se per la naturalitat conté un component de subjectivitat, igual que triar la sobrietat, però quan la proposta és tan atrevida, o tan allunyada dels costums presents, és preferible simplificar el camí; o, expressat de forma diferent, la balança entre el trobar leu i el trobar clus hauria de decantar-se pel primer. Planeja de manera tàcita la noció que el català forma part igualment de la llengua d'oc i que el declivi experimentat als territoris septentrionals podria reproduir-se aquí, on la recuperació que va suposar la Renaixença, després de gairebé dues centúries, podria estar perdent la seva força inicial.

Saur

Laia Llobera  
Edicions Proa
112 pàgines. 16.50 euros. @ 9.99 euros