Fer sèries en castellà a TV3

No fa gaire es va produir una situa­ció curiosa, no havia passat mai. Es veu que el president Salvador Illa va parlar pràcticament només en castellà en un fòrum d’abast internacional celebrat a Barcelona, i la cosa curiosa és que Junts va demanar empara a la Mesa del Parlament perquè el conseller de Política Lingüística, Francesc X. Vila, donés explicacions d’aquest comportament lingüístic. Ja li ha tocat un paper ben galdós a tot un catedràtic. La resposta de Vila és tot un joc de malabars argumentant que es tractava d’un fòrum internacional i que la majoria de l’audiència era castellanoparlant, però obviant que el català com a llengua pròpia té un paper fonamental com a llengua institucional en boca d’un president de la Generalitat (cosa que Montilla tenia claríssima) i passant per alt que molt probablement l’esdeveniment en qüestió comptava amb algun sistema d’interpretació, perquè ja se sap que per aquests mons de Déu no tothom sap castellà. Aviam amb quina cara vas ara a defensar el català a Europa si de casa estant ja justifiques un canvi de llengua així.

Succeeix que ens hem enfrontat a aquest argument en diverses ocasions, només cal preveure que l'audiència no és d'aquí per donar per segur que hem de silenciar la nostra parla. Es va observar en el seu moment quan Ada Colau feia els seus ví­deos xirois en castellà comentant que el català resultava molest, i existeixen nombrosos creadors de contingut de Catalunya que utilitzen el castellà només per assolir una audiència més àmplia. Caldria emetre sense parar la coneguda conversa en què Miguel Bosé demana a Lluís Llach per què canta sempre en català, “si hubieses cantado en castellano te habrías comido el mundo”, i lògicament, és el de Verges qui ha de justificar davant el fill de torero els fonaments creatius i de país que expliquen el seu ús del català, “una cultura pequeñita, de diez millones de personas”.

Una mostra tradicional addicional prové de l’audiovisual, referint-se a les ficcions creades conjuntament amb TV3, filmades a Barcelona i amb intèrprets locals. Actualment observem un cas amb Dia U, realitzada totalment en espanyol i versionada al català no pels seus protagonistes, sinó per especialistes de la veu (imagino que és necessari, tot i que resulta xocant sentir actors coneguts amb un registre vocal que no és el seu). Certament, entenc que les forces comercials i la col·laboració entre empreses deuen determinar l'idioma escollit, de manera que TV3 té un marge de maniobra limitat, però cal qüestionar-se si no es podria intervenir més en aquesta decisió, sabent que la tendència sol afavorir l'idioma majoritari; o si realment és funció de TV3 involucrar-se en projectes concebuts originalment en castellà; o si surt a compte finançar simultàniament la creació i la despesa extra que suposa el doblatge.

S'observen un parell de tendències curioses pel que fa als comportaments idiomàtics que sorgeixen dels nous hàbits de visionat, allunyats de la programació convencional i vinculats a les plataformes digitals. El primer punt és l'opció de mirar continguts de tot el planeta i en una gran varietat de llengües. Malgrat que encara existeixen idiomes hegemònics, és possible veure produccions en noruec, o en letó, o en coreà, indiferentment. En aquest aspecte, les barreres han desaparegut. De fet, és conegut que el propi idioma català s'ha escampat àmpliament mitjançant aquests canals gràcies a la repercussió global de sèries com Polseres vermelles i Merlí. Actualment, cap impediment evita que una obra feta en una llengua minoritària assoleixi un triomf significatiu, un fet que hauria d'ajudar a alliberar-se de la noció que com més gran és l'idioma utilitzat, més gran serà la teva repercussió. Vinculat a això trobem la segona qüestió: l'hàbit de seguir les ficcions amb subtitulació està superant la dependència del doblatge, sobretot entre la gent jove, que d'una banda domina l'anglès suficientment per sortir-

En resum: una televisió pública que té com a missió fomentar una llengua minoritzada participa en una coproducció en una llengua de cinc-cents milions de parlats, per acabar-ho doblant a la llengua minoritzada per unes veus diferents, tot practicant uns usos televisius més a­viat­ en retrocés. Què pot anar malament?