Jaume Claret Muxart: “Que els joves no van al cine? Si omplen la filmoteca!”

Jaume Claret Muxart (Sant Cugat del Vallès, 27 anys) diu que té tres famílies: “Hi ha la de naixement, la del programa educatiu a les escoles Cinema en curs i la de l’Elías Querejeta Zine Eskola (EQZE)”. De conversa superdotada i carregada de referents, net de pintors d’avantguarda i fill d’arquitecte i professora d’educació física, aquest cineasta havia de ser ballarí, però es va enamorar del cinema quan va veure les interioritats d’un rodatge amb 14 anys. Així que es va fer crític de cinema en blogs i publicacions especialitzades per cobrir festivals, esquivar la universitat i convertir-se en programador jove del gremi i col·laborador de Cinema en curs, el pioner programa pedagògic que ha apropat les formes de fer cinema a desenes d’escoles i instituts. Amb 19 anys va ser quan va decidir anar-se’n a estudiar a Donosti a l’EQZE, un centre que no forma quadres tècnics ni té professors tradicionals i amb un model que s’adreça als qui busquen realitzar un projecte de llargmetratge.

Amb quatre curtmetratges dirigits per anar-se entrenant mentre preparava un debut en el llargmetratge que ha trigat set anys a tirar endavant, Claret Muxart ha fascinat la crítica i enamorat festivals amb Estrany riu, la seva bella, enigmàtica i lluminosa mirada sobre el despertar sexual d’un adolescent a la riba del Danubi. La pel·lícula ha obtingut el Bisato d’Oro i el Gino Votano en el Festival de Venècia i el Fraret d’Or a Reykjavík. Als Gaudí, Estrany riu opta a 8 premis i als Goya, a dos més: el de direcció novell i el d’actor revelació per al seu protagonista, Jan Monter Palau.

Pregunta. La pel·lícula no és autobiogràfica, però té com a punt de partida els seus estius en bicicleta amb la família.

Resposta. Si havia de fer una pel·lícula que trigaria anys a tirar endavant, necessitava una cosa que no em cansés, que sortís de les entranyes. La primera versió del guió la vaig escriure quan me’n vaig anar a Donosti a estudiar, em va entrar la nostàlgia i vaig començar a mirar fotos dels estius. Sempre vaig saber que m’allunyaria dels personatges per descobrir-ne de nous. Per exemple, el meu pare és arquitecte, però la meva mare no és actriu. M’agrada jugar amb el que és autobiogràfic i profanar-ho, començar a fabular amb les seves possibilitats amb una nova família.

P. La dels personatges que crea?

R. Sí, però també la que formes creant la pel·lícula. Meritxell Colell va aportar molt quan va entrar en el guió i molts altres també hi han aportat durant el rodatge. En les pel·lícules és interessant preguntar-se què és personal i què és autobiogràfic. Per a mi, personal és treballar amb un equip que és una família, persones que sempre procurem treballar juntes. És bonic perquè és una família que va creixent. Et diria que una de les raons que em porten a fer cinema és poder viure un estiu amb amics rodant una pel·lícula.

P. Vist així, sembla veritat això que ja no existeix el director tirà.

R. Diria que la resta d’Europa ens enveja, en aquest sentit. Aquí, la influència de dones cineastes ha estat molt forta també en els homes. Ha estat molt bo, perquè les seves dinàmiques, les de compartir projectes, compartir cafès, dubtes i futures idees, poder parlar en els col·loquis de manera transparent, ens ha influït en el bon sentit.

P. No hi ha por de la còpia, com passava abans?

R. L’autoria s’ha dessacralitzat i això és bo. Cal defensar una autoria que es pugui compartir i enriquir. És una cosa molt maca, i passa en col·lectius com Cinema en curs, on es reuneixen creadors com ara Jonás Trueba, Carla Simón, Celia Rico, Meritxell Colell amb Alba Cros i amb programadors més anònims. Allà dins, no hi ha ningú que estigui per sobre. No hi ha jerarquies.

P. A Estrany riu el despertar sexual no és infeliç. Hi ha un moment en què el pare li pregunta al fill si és homosexual i el fill li respon: “No m’agraden els nois, m’agrada el Gerard”.

R. Si una cosa tenia clara és que no volia que el conflicte fos un suposat trauma del Dídac, en descobrir que li agraden els nois, que els pares rebutgessin i que al final tots es reconciliessin, que és allò típic de les pel·lícules. També buscava acostar-me a una generació que ja és més jove que la meva, un adolescent d’un entorn molt particular que, de sobte, li diu al seu pare que no li agraden els nois, sinó que li agrada un noi concret, que és molt d’aquesta generació. És un tema que jo també provo d’entendre. La meva generació ara potser sí que és així, però en aquella edat no ho era.

P. Les seqüències en què el Dídac es masturba es fonen amb la bellesa i la força del paisatge. S’ha de ser molt sensible per saber rodar bé aquest gest.

R. Les escenes íntimes ens van plantejar molts dubtes. Amb Pablo Paloma, director de fotografia, vam arribar a la conclusió que el millor era fer un pla fix a un metre de distància, perquè si ho rodàvem més allunyats, per pudor, semblaríem voyeurs.

P. Hi va haver coordinació d’intimitat?

R. Sí, i va ser importantíssima. La va portar tota Tábata Cerezo. Va venir en diverses escenes i l’escena de la masturbació pràcticament la va dirigir ella. És important perquè es roda amb tacte i entrenament.

P. Matt Damon diu que ara a Hollywood la trama s’ha d’explicar unes quantes vegades durant les pel·lícules perquè la gent està mirant el mòbil. En la seva això no passa, hi ha molta metàfora i poca literalitat.

R. En el cinema, per ser literal i sortir-ne airós, has de ser molt bo per dir “I ara passarà això” i no caure en el tòpic. Aquesta és una pel·lícula hereva del cinema europeu dels noranta, d’Oliver Assayas o de Claire Denis. M’interessa el cinema com a art artesanal, no com a art industrial.

P. Però sense indústria no hi ha pel·lícules.

R. És clar, sense diners no es fa res. M’interessa el cinema artesanal amb diners. No podem negar allò material en la creació. És important dir-ho. Jo em vaig acollir a la residència per a guionistes de l’Acadèmia del Cinema Català i a altres formes de finançament. I amb els estalvis que tinc ara he calculat que podré viure uns mesos. Dono classes, i no trigaré gaire a tornar a fer vídeos per a arquitectes per encàrrec per anar tirant mentre preparo el següent llargmetratge. I si no em va bé, sé que la meva família em podrà ajudar. Però per rodar d’una manera sana i en família s’ha d’estar ben finançat. Recordo les meves primeres reunions amb els productors i dir: “Vull fer una pel·lícula amb dos milions d’euros, però que sigui ambigua i artesana”.

P. Ambigua, en quin sentit?

R. Amb l’ambigüitat l’espectador accepta un repte. Quan es llança a la pel·lícula, es llança a un buit en què pot omplir els forats de la trama amb la seva pròpia vida. Això també em salvava quan anava a vendre la pel·lícula per obtenir finançament: Estrany riu també va sobre els amors d’estiu i no hi ha res més universal, ja siguin reals o imaginats.

P. Això d’artesanal és perquè està rodada en 16 mm?

R. Quan rodes en aquest format es genera una cosa molt bonica, que és la tensió que ho envolta. Amb el format digital et pots emborratxar de preses, però aquí saps que només se’n podran fer dues o tres. Es genera una concentració brutal i tothom, des dels actors fins al foquista, és conscient que no pot fallar ningú. Jo demano monitors petits en el rodatge perquè la gent no s’obsessioni amb la imatge final del monitor, sinó amb mirar als ulls de qui tenen davant. M’agrada el que és artesanal perquè és molt més cerimonial.

P. Aquí hi ha plans que semblen quadres i tràvelings que emulen coreografies de ball.

R. Això em ve per dos costats. Un és la influència dels meus avis materns, Jaume Muxart i Roser Agell, que eren pintors. El meu avi era expressionista abstracte i sempre deia: “El color, el color!”. Per a mi, el color és importantíssim. L’altre és la dansa. La dansa no és literalitat, és pura emoció. I com que no soc coreògraf, penso que ho puc fer a través del cine.

P. Amb aquesta càrrega visual i auditiva, Estrany riu es viu d’una manera molt diferent al cinema que a casa. Què li sembla això que la gent s’esperi a veure les pel·lícules a les plataformes?

R. És clar que veure cinema a les sales és diferent, i l’Estat ha de fomentar que aquesta mirada continuï existint. Crec que els dos models poden conviure i no han de ser necessàriament competència. El que sí que m’irrita és això que la gent jove no va al cine. És mentida. Que no hi van? Si omplen la filmoteca! Sí que crec que molta gent gran que abans anava al cine hi ha deixat d’anar. A Estrany riu, gairebé tots els passis en sales han estat amb gent jove i dones de més de seixanta anys. La gent d’entre 30 i 60 anys no hi era. Aquest públic, on és?