Albert Velasco: “Sixena no són només pintures, és un conflicte identitari”

La batalla judicial per les pintures murals de Sixena ha demostrat, sobretot els últims mesos, que el fort soroll que generava el litigi a Aragó es convertia en sepulcral silenci a Catalunya. En aquest oasi català hi ha una veu rebel, la de l’historiador de l’art Albert Velasco (Lleida, 49 anys), expert en patrimoni i patró del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal fins que un dia, tot just per denunciar el presumpte mutisme amb segones intencions del govern català, va dimitir. Ara publica un llibre sota un genèric Les pintures de Sixena (Pòrtic) que probablement sigui la crònica més completa del cas. No és neutral: reconeix a Quadern que en el llibre passa “comptes” amb alguns protagonistes de la lluita de les pintures i aporta algunes novetats al cas que potser podrien haver servit per capgirar la polèmica actual i canviar la sentència que obliga a tornar-les: la Generalitat hauria pagat per mantenir les pintures, tot i que sense constància escrita. En definitiva, i malgrat el llibre, entendre Sixena continua sent un guirigall.

Pregunta. Així, les monges de l’orde de Sant Joan de Malta van cobrar pels murals?

Resposta. Segons diuen els documents, alguna cosa van cobrar durant els anys que les pintures ja s’exposaven al MNAC, perquè hi ha una sèrie de pactes dels quals no tenim constància escrita, però la documentació que hem conservat, dels anys noranta, sí que al·ludeix que alguna quantitat van rebre. Fins i tot hi ha una possible operació de compra per 50 milions de pessetes, que no va fructificar. Hi ha coses que ens estem perdent, perquè no hi ha cap document que reguli aquests diners. Es veu clarament que els polítics catalans havien promès coses a les monges que després elles reclamen.

P. Aquests documents haurien pogut variar el judici?

R. No sé fins a quin punt això hauria estat determinant. No perdem de vista que, en la meva opinió, judicialment hi havia un objectiu molt clar, que és que les pintures tornessin a Aragó. Una de les tesis del llibre és que tot això de Sixena s’ha fet malament des del principi, del franquisme a la democràcia.

Això no va de restitució patrimonial, hi ha una confrontació política evidentíssima

P. Ideologia, territori, diners, Església… al litigi dels murals només li falta un crim perquè sigui un best-seller.

R. És l’únic que li falta. Hi ha una qüestió que ens han volgut vendre des del minut zero, des d’Aragó: que això és un cas de restitució patrimonial, i punt. Aquesta és la gran mentida. Aquest és un litigi que té a veure amb els límits religiosos de les diòcesis i amb el franquisme, perquè durant el franquisme va haver-hi tot un intent d’anexionar la província de Lleida a Aragó i la partició del bisbat l’any 1995 formava part d’aquest procés. Jorge Azcón [president en funcions d’Aragó, del PP], a les eleccions autonòmiques, va anar a Sixena i va dir que els aragonesos han de ser el mur contra l’independentisme. Javier Lambán [predecessor d’Azcón, però del PSOE] va dir el mateix. Hi ha una confrontació política evidentíssima. No parlem només d’unes pintures, hi ha un conflicte identitari. Els polítics aragonesos i l’Església espanyola i vaticana han anat del bracet. Des d’Aragó ho han fet molt bé. La monja de Sixena, just abans del judici, estava firmant en una notaria una cessió de poders al govern d’Aragó. Estaria bé saber quines compensacions va rebre aquesta monja.

P. La Generalitat ha actuat bé?

R. Ha fet coses contradictòries. Una cosa bona va ser retirar les pintures el 1936, perquè si no no existirien. Josep Gudiol és il·luminació en tota aquesta història. Després, amb la restauració de la democràcia, hi ha titubejos i el tema no es regularitza com hauria calgut, perquè es van anar deixant arrossegar per les monges. El temps demostra que l’estratègia judicial va ser errada, perquè l’important no era la propietat, sinó la conservació i la restauració, que no s’han tractat mai. Tots els informes tècnics demanats pel MNAC són posteriors a la primera sentència.

P. Vostè dimiteix com a patró del Museu de Lleida perquè hi veu una jugada política amagada.

R. A mi m’arriben informacions que la Generalitat està maniobrant en contra dels interessos del MNAC i de tots nosaltres com a comunitat. I vaig considerar que això s’havia d’evidenciar, perquè sabia que es posaria sobre la taula. La informació que a mi m’arriba i que vaig donar a conèixer és que el president Illa anava dient, en privat, que no podien fer enfadar els aragonesos, perquè ell tenia la intenció de rebre el seu suport de cara al finançament singular de Catalunya. Després hi ha hagut un canvi.

P. Si fos aragonès defensaria el litigi de la mateixa manera?

R. Sí. Jo soc un tècnic i la majoria de persones diuen que aquest trasllat dels murals és un desgavell. No té precedents en la història de la museologia mundial i no sabem com pot acabar. Si jo fos aragonès diria no. Sixena pot acabar sent bressol i sepulcre dels murals, si tenim en compte el que diuen els tècnics. El llegat d’aquestes pintures és el primer.

P. En aquest tema tothom es posiciona a favor o en contra. No hi ha matisos. Vostè mateix ho fa.

R. Sí, el problema de Sixena és que hi ha hagut molt de soroll. Hi ha tota una sèrie de persones que s’han comportat de manera irresponsable, fent que el foc del 36 encara estigui viu. Al llibre passo comptes amb una sèrie de persones que han dit falsedats. A mi em toca denunciar a qui no ha ac­tuat bé. Cridar ara a la concòrdia és absolutament ingènua.

El MNAC ha de mirar d’integrar-se molt més en el cor dels catalans, com l’Estat té interioritzat El Prado

P. Els murals de Sixena són la gran obra del romànic que té el MNAC?

R. És una de les grans obres, juntament amb el Sant Climent de Taüll, que és una icona absoluta de la col·lecció i fins i tot del país. Els murals de Sixena són la gran obra a Europa de culminació del romànic en pintura. Si marxen, el MNAC no podrà dir que no passa res: és com si al Prado li treuen Las Meninas o al Louvre La Gioconda.

P. Disculpi, però mai he vist aglomeracions per veure els murals de Sixena.

R. Perquè no són icònics, per una multiplicitat de factors: no tenen aquella potència visual del primer impacte que té aquell Crist que et mira i et jutja [el Pantocràtor de Taüll], tenen la desgràcia de l’incendi, que ha esmorteït la festa de colors en què convertia el monestir... És molt difícil fer-nos-en una idea, però tot això, totes les desgràcies que han patit aquestes pintures, el fet que no siguin tan icòniques com altres, no ens ha de fer perdre de vista que són una de les grans obres de la col·lecció del MNAC. Si marxen serà una desgràcia absoluta, ho haurem de treballar entre tots plegats.

P. És la gran crisi del MNAC?

R. És evident. El MNAC ha de gestionar-ho, això. No poden amagar el conflicte sota l’ampliació del 2029. Si les pintures acaben marxant, o si no acaben marxant, el MNAC ha de mirar d’integrar-se molt més en el cor dels catalans, tal com l’Estat té interioritzat el Museu del Prado, que és una estructura d’Estat absoluta. Això no existeix en relació amb el MNAC i Catalunya.

Les pintures de Sixena

Albert Velasco
Pòrtic
392 pàgines. 20 euros